VERDAGUER AL MENJADOR

La grandesa d’un poeta es podria mesurar pel impacte emocional que causa al receptor que el llegeix. La poesia de Jacint Verdaguer té la capacitat de penetrar en l’ànima i desvetllar impressions intenses en moments inesperats. Avui, el menjador de casa, ha estat testimoni d’un d’aquests moments.
Encara captiu d’admiració el meu esperit per la jornada poètica que cada any la Dolors ens depara, he gosat llegir al meu marit, a l’hora de les postres, el poema dedicat als dos campanars del Canigó, el de sant Miquel i el de sant Martí, tan sols per palesar el que ha estat una jornada radiant. Conscient de les meves limitacions declamatòries, i molt més després d’haver escoltat el meravellós recital de l’Anna Maluquer, anava desgranant el vers, procurant, això sí, posar l’ànima i el cor en el planyívol diàleg entre els dos gegants del Conflent:
“Una nit fosca al seu germà parlava
lo de Cuixà: -Doncs que has perdut la veu?
Alguna hora a ton cant me desvetllava
i ma veu a la terra entrelligava
cada matí per beneir a Déu.
-Campanes ja no tinc –li responia
lo ferreny campanar de San Martí.-
Oh!, qui pogués tornar-me-les un dia!
Per tocar a morts pels monjos les voldria!
Per tocar a morts pels monjos i per mi.”
Llegia el poema, mentre la lírica punyent d’en Verdaguer anava envaint de sentiment el menjador. A la darrera estrofa, aquella en que, de forma apoteòsica, la “muntanya engallardida” mostra inapel·lable l’orgull de saber que, malgrat tot, romandrà per sempre allà on és: “Lo que un segle bastí, l’altre ho aterra, mes resta sempre el monument de Déu; i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra al Canigó no el tiraran a terra, ...”, en aquest punt la meva veu s’ha trencat I, ofegada d’emoció no he pogut acabar el fragment que arrodoneix el vers, aquell en que sentencia que “no esbrancaran l’altívol Pirineu”.
Somrient desconcertada per aquesta eclosió emotiva que m’ha sorprès, he alçat els ulls cap el meu espectador, com per demanar excuses, i llavors he estat conscient de la força de la paraula verdagueriana. El somriure també confós del meu marit, i els ulls brillants, influïts sens dubte per la barreja de sensacions que traspua el colpidor poema, m'ha semblat que manifestaven similar emoció a la meva. L’amor a la muntanya eterna, a la pàtria; l’enyor per un paisatge nostrat, per un territori perdut, pel pas d’un temps inexorable i sobretot l’admiració per la bellesa d’uns mots, tots aquests sentiments, ens han desvetllat autèntiques emocions. En aquest moment i en aquest menjador, l’esperit d’en Verdaguer ha reafirmat el seu poder inqüestionable.

VÍDEO "ALGUN DIA"

Algun dia,
m’agradaria cridar al temps
per aturar-lo.
i jugar amb ell al meu caprici;
fer-ho tranquil·lament, sense desfici,
tan sols per retrobar instants amics
i saludar-los.

Algun dia,
descabdellaria records
i somniaria,
estiraría el fil de la memòria,
el temps segueix girant, eterna roda.
Tan sols per caminar de nou plegats,
què no daría!

Aquest poema, ja publicat en anteriors missatges, és una regressió en el temps que m'he permès, per tal de fruir d'instants nostàlgics, i neix a partir d'un article de M. Àngels Anglada, on al.ludia a la recerca d'aquell dia, sense presses, tan difícil de trobar, en que l'escriptora volia dedicar-se a estudiar més a fons l'obra de M. Mercè Marçal, a la qual admirava.

M'he pres la llibertat de trasplantar aquest hipotètic dia, tan suggeridor, fent un vídeo que tradueix en imatges sensacions pròpies i arrodonir-ho amb la música de Tàrrega, interpretada a la guitarra pel meu nét Joel.

LES NOSTRES MARES

Fóra precís que una mà destra
de l’oblit rescatés vostres noms.
De la mà de Marçal vostra lletra
retrobà el camí del record.

De Salvà escoltem sons de terra,

dignes mots, homenatges rurals.

Ferma veu de noble llinatge

que el gresol va vestir i adornar.

---

Gran Clementina, geni de casa,

mare perfecta, cantant la llar.
Rebel passiva, dolça, amorosa,
discreta somriu i va somiant.

---

Ofegada en un mar d'impossibles,
Rosa Leveroni, llum singular.
Sempre remant contra llevantada,
barca perduda en la tempestat.

Rodoreda, Roig, Caterina,

tantes dones que ahir vau lluitar;

ignorant-ho arribeu a ser mares,
llavors dúieu que ja han germinat.

Nostres poemes, tendres niuades,
lletra ixent, aprenent a volar.

L'ESPERA I ALTRES POEMES

Una senyora, al vestíbul de l'hotel em va preguntar què escribia i jo li vaig dir, estic intentant fer poemes. Em va mirar com si fos un ésser estrany i no va dir res.

L'ESPERA

Tota vestida de lli
reposa la blanca cambra.
Una rosa i un clavell
omplen d'aromes l'aire.

Qui cançons em cantara?
Qui l'amor voldrà donar-me?

PARAIGUA D'IL·LUSIÓ

Travessaré el desert de la ciutat,
caminaré de pressa
fins un carrer sense ombres.
Busco un somriure de diumenge.

Rostres i cossos caminen sota la pluja;
caminen i no em miren.
Tancaré les parpelles
i obriré el meu paraigua d'il·lusió.

L'ARMARI

Viatge per la memòria,
calendari d'emocions.
Escoltant una tonada
m'arribà la teva olor.
Racons del meu vell armari
on hi guardo el teu record.

FER UN VIATGET POT INSPIRAR

Pensant en el retorn a casa he escrit aquestes estrofes.

RETORN A CIUTAT

L'hora du aroma de pi,

de blat madur i olivera;

blanca lluna, aire fi,

respira la nit serena.

Fent ziga-zagues al vent,

clarors per la carretera;

la lluminosa serp

desfila buidant la pena.

INSTANT POÈTIC

CREPUSCLE

Mica en mica, tranquil·la, la vida s’escola,
el que avui és present esdevindrà passat;

Nou verd lluirà el bosquet de pollancres.
Poc a poc, a pleret, va creixent el demà.

Per les raconades se sent la petjada
de veus, plors i rialles d'un dia llunyà.
Caminen espectres per la vella cambra,
teranyines de records senyoregen l’espai.

A redós de la nit el capvespre avança,
comparteix son secret un crepuscle germà.
Captiva d’enyor sospira la memòria,
encenall fugisser que en la fosca es desfà.

Francina Gili

"AL MAR" - MANEL

És evident que el que avui publico no té res a veure amb la temàtica que fins ara he seguit, però he escoltat els Manel i la descoberta d'aquest grup ha motivat que trenqués la meva línea. De vegades, lligada a vells atavismes o potser per mandra em nego a obrir noves portes (què hi farem, Dolors Figueres, és una rèmora que tinc, ho reconec) però amb la música sóc molt més eclèctica i el cas és que els Manel m'han agradat a la primera.

M’agraden els Manel. Fan una música original que oscil·la entre el pop, el folk o una barreja de tot plegat, i la cançó “Al mar” és fresca i desenfadada i respira bon rotllo (encara que no sé com ha de ser el rotllo perquè sigui bo). Les seves cançons són aparentment senzilles però al darrera s’hi endevina tota una elaboració i la recerca d’un estil. Aquest i altres grups que darrerament han aparegut, signifiquen la renovació dins la nostra música. No sé si són hereus de la Nova Cançò o parteixen d'altres opcions, però crec que alguna influència d'aquells pares i mares musicals deuen haver rebut, i el que és més important: amb la valuosa tria de cantar en català estan arribant a tot arreu. Els temps canvien i els públics també. No cal renunciar a res però tampoc a evolucionar. Endavant Manel!

.

AL MAR

.

Tu i jo hem sopat en bons restaurants,
Tu i jo hem ballat a la llum d’un fanal,
tu i jo volàvem en un Ford Fiesta groc,
Tu i jo hem cantat a la vora del foc,
Tu i jo hem buscat coses similars,
Tu i jo hem tingut el cap ple de pardals,
Tu i jo dalt de la nòria,
Tu i jo i la nostra història,
Però tu i jo no ens hem banyat mai al mar, al mar, al mar.

Plantem les tovalloles, convido a un gelat,
Juguem amb alegria, esquivem passejants.
A l’horitzó es divisen les veles
d’uns nens que fan optimist a la cala del costat.
Dormo una estona a la que bufa la mar,
Aixi estirada se’t veu espectacular
Llarga i blanqueta a la sorra llegint
intrigues vaticanes de final inesperat.
És abusiva tanta calor.
T’incorpores i et poses bé el banyador,
amb un peu calcules com està l’aigua
i tot està llest per tal que entrem al mar, al mar, al mar.

Així doncs si un dia vens i passes per aquí,
i si malgrat la feina trobem un matí,
no em perdonaria mai, no podria assumir,
no agafar-te amb la moto i que no féssim camí,
molt lluny d’aquí a l’altra banda del món.

Hi ha un xeringuito amb quatre pins al fons,
tu i jo asseguts a la barra d’un bar,
sona bona música i som davant del mar, el mar, el mar.

ROSA LEVERONI - LA DONA POC CONVENCIONAL

El nom de Rosa Leveroni ja de per sí és poètic. Rosa, l’excelsa, la reina entre l’univers floral, la flor que suggereix amor, tendresa però també passió. Perquè la vida de la poeta va ser una vida immersa en l’amor. Segons diuen, sempre enamorada de la persona equivocada, com tantes dones, però amb la sort de poder abocar el seu sentiment amb les paraules, de desfogar la seva passió amb un lirisme inspirat. I Leveroni, un cognom italià de musicalitat canònica, greu i transcendent. Si fos cert que el nom fa a la persona aquest seria perfecte, el que millor li escau, perquè passió i transcendència poètica s'enllacen en aquesta dona singular.

Fins ara tan sols en tenia coneixement per haver-lo vist en algun article literari i poca cosa més. M. Mercè Marçal, en el llibre “Sota el signe del drac” se’n fa ressò llargament i la defineix com una dona que es va crear un espai personal: “... una vida rica, encara que silenciosa, diria que fins i tot closa, si no fos per l’energia del seu tracte afable i poc convencional, i del seu riure”.

Rodant per Internet de primer m'he topat amb una fotografia de seus darrers anys i m’ha sorprès la figura casolana, menuda i rodoneta, una figura que, fent una conclusió merament estàndard, en la que tantes vegades caic, no puc casar amb la dona fogosa i temperamental que ens rebel·la el llibre “Confessions i quaderns íntims”, on parla obertament de la relació amorosa que va mantenir amb prohoms de la nostra cultura. Per aquest contrast, i pel reflex desinhibit que fa del seu enamorament, Leveroni es converteix d’immediat en una figura ben atraient dins del nostre panorama literari; la mateixa atracció que, sens dubte, va saber exercir sobre aquells homes tan savis. En aquest sentit convé ressaltar el paper que va jugar en el triangle amorós, un paper incòmode i gens agraït.
La seva biografia i la seva obra han estat ampliament comentades per M. Teresa Alonso, companya de bloc i a ella us remeto. Tan sols voldria remarcar la passió expressada en els seus poemes, una passió consubstancial amb ella, que es converteix en una lluita entre el desig i la solitud i que, dintre de la millor tradició romàntica, l'aboca inevitablement a la mort. La literatura leveroniana respira vivència i sentiment.

-

...oh, com voldria

mirar-me dins d'uns ulls, veure-hi la flama

que vaig cercant arreu! En el pèlag

trobaria la mort, i fóra dolça,

oh meu obscur destí.

.

M’inclino per mostrar dues fotografies juvenils que he descobert més tard, imatges que de per sí, ja rebel·len tota una personalitat: En la més antiga, seu a terra molt festiva, tocant o simulant tocar l’acordió, amb una regadora i una gàbia, una premonició del seu caràcter poètic. En la segona, se’ns mostra caminant resolta amb un somriure entre irònic i entremaliat, potser una altra premonició del seu poder seductor.

-

Fóra bo recordar el nom i la figura de Rosa Leveroni, ara que celebrem el centenari del seu naixement (1910-2010)

QUINA NIT MÉS CLARA, AMOR

-------------------------------------

Quina nit més clara, amor!

Podem fer pesca d'estrelles

que ens deixaran a les mans

lluïssor d'escates verdes.

-

Quina nit més bella, amor!

Amb perfum de lluna tendra,

navegarem pel perfum

que tindrà regust de menta.

-

Si jo tingués un veler

sortiria a pesca d'albes.

Encalçaria els estels

per posar-me'n arracades.

-

Si jo tingués un veler,

totes les illes i platges

em serien avinents

per al somni i les besades.

-

Si jo tingués un veler,

en cap port faria estada.

El món fóra dintre seu,

ai amor, si tu hi anaves!...

-

Serà l'amor un sospir

d'aquesta tarda rosada.

Serà el pas d'un núvol blanc

damunt de les aigües calmes.

-

Potser serà el bell florir

d'aquella rosa tan blanca.

Serà l'amor la cançó

d'una campana de plata.

RÈPLICA AL POEMA "ARA" DE CLEMENTINA ARDERIU

ARA

Ara que de tanta cosa torno...
No em pregunteu, que no sabria dir-vos
per quina brida m’he sentit lligada.
El cor encara vol tornar a gronxar-se
desbocat a les barques de la fira;
i dic que sí, que en mi tot clama d’esma
cap aquella petita esbojarrada,
...i ja no sóc sinó una dona absorta,
amb la veu i el riure que s’aturen.

Clementina Arderiu

Aquest meravellós poema de Clementina Arderiu expressa el sentir d’una dona que enyora l’època en que, plena de vida, gaudia sense parar-se a reflexionar. Desitjaria tornar a aquells temps però sent que alguna cosa la detura perquè les circumstàncies han canviat.

Voldria cometre la gosadia de donar-li la volta, afegint una nova estrofa i reflectir una altra dona que no enyora el passat, sinó que s'encara al futur plena d’anhels.

ARA

Ara que de tanta cosa torno...
No em pregunteu, que no sabria dir-vos
si el que he viscut ha estat només un somni
o tan sols el llarg passar d'uns quants dies.
Però, tant se val, que res ja no puc fer-hi.
L’aigua del riu no enfila la pujada,
ni antics colors vestiran vells paisatges.
Nits de vetlla, amors, penes i rauxes
desfilen, i com un miratge es fonen.

Ara que de tanta cosa torno...
No em pregunteu, que no sabria dir-vos
si aquells camins van ser una bona tria;
el què i el com, no he d’escatir ara.
Aquest cor meu batega amb més calma
però vol veure florir la nova anyada,
sentir el vent acaronant les galtes,
riure i ballar oint com canta l’aigua.
Encara és temps d’amor i roses blanques.

MARES LITERÀRIES - ISABEL DE VILLENA

M. Mercè Marçal en el llibre de proses “Sota el signe del drac” no es limita a esmentar les escriptores d’un segle abans sinó que s’endinsa en precedents molt més llunyans, cercant testimonis que hagin defensat la dignitat de la dona. I un d’aquests testimonis és el d’Isabel de Villena, religiosa clarissa de l’orde franciscana, nascuda a València el 1430.
Va escriure diversos tractats d’espiritualitat, actualment desapareguts, i adquirí gran notorietat el seu llibre Vita Christi, una obra realment singular dintre del gènere.
De per sí ja és un fet extraordinari el cas d’una dona escriptora en plena època medieval, però encara ho és més la gosadia de convertir una vida de Crist en un al·legat polèmic a favor de les dones que MMM no dubta en qualificar de “protofeminisme”.
En la seva obra, Isabel de Villena atorga un paper eminent a la Verge Maria i a descriure els efectes que la vida del seu fill li van provocar. Aquesta actitud fou adoptada com a resposta als nombrosos textos sorgits a l’Edat Mitjana en contra de la dona (“Espill” de Jaume Roig, “Lo Somni” de Bernat Metge). Un compendi de tòpics misògins que pretenien demostrar que la dona era poc menys que una criatura perversa, instrument del diable. Isabel de Villena, en canvi, al·ludeix sovint a la naturalesa virtuosa del ser femení, a part de recordar la seva disposició a l’amor, la pietat, la misericòrdia i l’esperit de sacrifici. Destaca en tot moment que la plenitud de gràcia atorgada a la Verge com a Mare de Déu, significa la plenitud de perfecció consubstancial a la pròpia femineïtat. En aquest sentit, segon MMM,, Vita Christi és un llibre “obsessivament preocupat per afirmar la dignitat i l’altura moral de les dones” , “per tal de rebatre amb contundència aquests tòpics i al mateix temps enfortir i reforçar l’ànim de les seves lectores”.

APUNT BIOGRÀFIC

Neix a València el 1430, filla natural de Enrique de Villena i Vega, oncle del rei Juan II de Castella. El seu nom propi era Elionor Manuel.

Orfena de pare als quatre anys, la reina M. de Castella, muller de Alfonso V d'Aragó i cosina germana d'Isabel la Catòlica, la va educar a la cort valenciana.

Entrà al convent de les clarisses franciscanes el 1445, i fou nombrada abadessa el 1463.

Famosa pel seu amor a les lletres reuní una important biblioteca. Se li atribueixen varies obres religioses, entre elles Speculum Animae, avui desapareguda i Vita Christi que s'imprimí per primer cop el 1497 per ordre de sor Aldonza Monsoriu, successora d'Isabel de Villena.

Va morir el 2 de juliol 1490.

CONFERÈNCIA SOBRE LES MARES LITERÀRIES - RELACIÓ MARE-FILLA

La xerrada de la poeta Josefa Contijoch sobre les Mares Literàries, va exposar la falta de referents a l’hora d’establir una genealogia femenina, en contraposició a la influència de la tradició patriarcal, i la inquietud de diferents grups d'àmbit mundial per arribar a trobar-la. En aquest context, M. Mercè Marçal es va dedicar a estudiar el panorama dintre i fora de la península i aprofundí especialment en les poques mostres de la nostra literatura. Josefa Contijoch, companya i amiga de MMM, compartí amb ella la tasca de recuperació de les nostres poetes, i el seu testimoni denuncia l’oblit sistemàtic dels seus valors intel•lectuals. Clementina Arderiu, una de les eminents poetes que ens han precedit, es queixava d’aquest exili del món literari, on les dones constituïen una mena de raresa exòtica, contemplada amb magnànima indulgència per l'altre sexe. El conjunt de la conferència va oferir una visió acurada de la situació, que es podria inserir perfectament en la problemàtica femenina general, i m’ha quedat un sentiment d'admiració i agraïment profunds vers totes aquelles dones que han treballat i han sofert per fer valdre els nostres drets com a éssers pensants.

-

Però ressaltaré un dels punts que va tocar al referir-se al concepte “mare”, que m'ha fet reflexionar. Aquesta paraula que expressa la relació més arcaica i natural del món, serveix de lema a l’hora de recuperar la nostra herència literària i, certament, estableix un paral•lelisme idoni amb la relació mare-filla. Per pròpia experiència i per altres testimonis semblants, he pogut constatar que la roda de la vida va girant i sovint, la llunyania en el temps ens retorna als orígens. Tard o d’hora es fa evident el pòsit que la presència materna ha deixat en les nostres ànimes. Per això ara, al cap dels anys, és quan més puc entendre la meva mare. Ara que ja no hi és, segurament podria expressar-li el meu pensament d’una manera més tranquil•la, sense respostes arrogants, o sense l’estèril vergonya que impedeix descobrir sentiments. Com tantes dones del seu temps, va haver de lluitar amb les poques armes que posseïa i amb elles va saber construir i assentar unes bases prou sòlides. La seva empremta la puc reconèixer en mil detalls que li voldria agrair: des de l’amor a la tradició, fins a un inalterable sentit del deure que ella mateixa s’imposava, així com una innata comprensió de la vida, que solia amanir amb un reguitzell de dites populars, heretades del seu passat camperol, amb una saviesa de llenguatge que ara sembla haver fugit de la nostra parla. De ben segur que tot aquest bagatge predisposa d’una manera o altra a la visió del món dels qui després hem seguit. Així mateix, algunes Mares Literàries nostres posseeixen aquesta saviesa tan antiga com la vida, una saviesa que no entén de gèneres sinó de persones que senten i s'expressen amb un llenguatge propi i en aquest sentit fóra just revisar el treball esmerçat per les poetes i escriptores que ens han precedit per adonar-nos dels seus valors literaris, i apreciar els camins que van saber crear enmig d’un entorn moltes vegades hostil.

Retornant a la xerrada de la Josefa Contijoch, com a resum final va constatar que la situació de segregació femenina està canviant. Aquest canvi es produeix de manera lenta, gens gratuïta, moltes vegades a cops de llàgrimes i silencis; un canvi que no reclama lideratges sinó que exigeix igualtat. Igualtat com a resultat d’una autoritat reconeguda. L’home s’ho mira amb recel i ho accepta sense entusiasme per por de perdre un poder sustentat fins ara en tots els terrenys, però, com diu la Contijoch, malgrat les dificultats, que encara hi són, el camí no té retorn. L’hora de la dona ha sonat. Com diu ella “hem creat vincles de confiança i d’autoritat –creativa i de vida-“ però segurament resultarà encara difícil traslladar-ho al dia a dia ordinari i transformar mentalitats. Cal anar més enllà. Per això hem de continuar caminant.

A CONTRA-LLUM, A CONTRA-LLEI

A CONTRA-LLUM, A CONTRA-LLEI

No sé estimar-te sense el feix
d’ombra que em fa gep a l’esquena
-com la deixalla més obscena
a contra-llum del cant que neix.

No sé estimar-te sense el pes
pes mort que llasta barca i ombra
-com l’ala estèril del pesombre
a contra-llum del somni tes.

No sé estimar-te sense mort:
salpa l’amor, foll com un rei
que, enverinat, cerqués remei
en l’alta nit i fora port.

A contra-llum, a contra-llei
no sé estimar-te sense mort.

CANÇÓ DE LA BRUIXA CREMADA

Bruixa, que és de matinada,
ja surten els muriacs
que et fan nit a la finestra
i t’enramen el portal.

El portal t’enramen d’arços
i el balcó de tempestats.
Surt, la bruixa a trenc de dia
com una ombra al camí ral.

Bruixa, arrenca’t de les trenes,
que s’acosta el sol botxí,
amb el seu arc de sagetes
mulladetes de verí.

De la teva cabellera,
en farem coixí daurat
per als xiquests de la vila
que la son els has robat.

Bruixa, els teus ulls cremen massa:
per això els darem el foc.
Cap fadrí darrera cendra
perdrà els passos ni la sort.

Bruixa, plou sobre la vila,
ja sols resta el teu vestit,
a pleret la nit s’acosta
tota negra d’estalzim.

POEMES DE L'EXPOSICIÓ DE M.MERCÈ MARÇAL

COR

Construir, sang a sang, aquest amor
fent i desfent, i refent el teixit,
com una balanguera fora seny
i maldestra que tempta, a l’endeví,
camins de mans incertes, mar obert,
però sense el secret, sense la clau.

(Desglaç)

Aquest poema ens parla del fort impuls d’un amor que vol anar endavant i no encerta com reeixir. Representa la recerca incansable d’un ideal intuït, d’un desig que busca i busca però no troba la manera d’expressar-se; i mentre va “fent i desfent”, sense referents, sense brúixola orientadora enmig del mar obert, sempre anhelant descobrir un camí que condueixi a la plenitud.

ARBEQUINES DE L’AMOR

Ai, amor, si vols passar
per dessota l’oliver,
que la lluna juga a cuit
sobre l’herba del terrer!

Per dessota l’olivar,
amor sí que hi passaré,
plenes d’olives i amor
ai!, les butxaques del vent.

Fulles altes i petons,
pluja dins l’aire enramat,
arbequines de l’amor,
ai quin deix més amargant!

Ai quin deix més amargant
l’amor menut a la dent!
Les mans de seda del vent
em despullen l’oliver!

(Sal oberta)

Aquest poema em fa pensar en un amor juganer, un amor que va i bé, que tan aviat s’enlaira per les fulles altes, com deixa un regust amarg. Reflecteix un amor jove, impulsiu, ple de joia però encara poc sòlid, pendent d’un atzar capriciós. Les petites coses, les arbequines, poden anar teixint un entramat de greuges que farà trontollar aquest amor. Hauria de créixer, perquè d’altra manera morirà en mans d’un canvi de vent sobtat.

M`. ANTÒNIA SALVÀ

Heus aquí una notable poeta, una altra "mare literària", supervivent enmig del panorama d’ignorància sistemàtica a que ha estat sotmès el sexe femení, que mereix ser rescatada d’un oblit immerescut i ocupar el lloc preeminent que li pertoca. El seu poema “D’un cactus” resumeix de manera simbòlica la tossuda supervivència de la dona escriptora tan repetidament invocada per M. Mercè Marçal. Per aquest motiu i per mèrit propi li escauria “figurar en qualsevol antologia de la poesia catalana”, segons declaració de l’escriptora, que en fa un elogi fervent "... i al cap del temps, damunt les pedres dures, furgant per les llivanyes i juntures, trobí el vell drac encara aferrissat". Aquest poema forma part del recull “El retorn” publicat el 1934.

RESUM BIOGRÀFIC

M. Antònia Salvà va néixer a Palma el 1869, filla d’una família de terratinents. El contacte amb la Renaixença mallorquina i amb l’escriptor Miquel Costa i Llobera, potencià la seva vocació literària. Va dedicar la seva vida a escriure, traduir i llegir. Passà llargues temporades en la casa pairal de La Llapassa, a l’interior de l’illa, i d’allà en va extraure una manera d’escriure ”rica en expressions i matisos de la llengua viva i popular de Mallorca de casi fa cent anys”, segons escriu Lluïsa Julià en el pròleg a “Mireia”. L’any 1907 fa un viatge a Orient amb Costa i Llobera i plasma les seves impressions en un quadern titulat “Viatge a Orient”. El 1910 publica el primer llibre de poesies i fa amistat amb Josep Carner que es converteix en el seu mentor literari. Després segueixen els poemaris “Espigues en flor” (1926) “El retorn” (1934) “Llepolies i joguines” (1946) “Cel d’horabaixa”(1948) i “Lluneta de pagès” (1952)
Va fer nombroses traduccions d’autors diversos entre ells Alexandre Manzoni, Giovanni Pascoli o Francis Jammes, així com “Les illes d’or “ i “Mireia”, de Frederic Mistral.

La seva obra s’insereix en la temàtica rural, basada en l’observació de la natura per interioritzar-la, amb el rerefons de les cançons populars mallorquines molt vives en la gent del camp del seu temps.

L'ARANYA OSCIL·LANT

Cada passa que don, una escomesa;

cada escomesa un nou fruir gentil;

som com l'aranya d'un encís corpresa

que es penja, extasiada, del seu fil.

La mantén somniosa i gronxadora

el sol ixent que l'ombra allargassà;

la matinal rosada que eixamora

el pinotell, la boira que es desfà.

Amb capet punxagut la cogullada;

amb roges barbarelles el ropit:

trobar-los com a cosa no cercada,

sentir encomanar-me llur delit,

restar ignorada -quan el cor se'n vola-

per camins d'oblidança plens de pau,

i fer d'aquesta pau ma dolça escola,

oh joia eterna del meu dia blau!

CANÇÓ DEL BES SENSE PORT

M. Mercè Marçal escriu “Sal oberta” fent un discurs autobiogràfic que s’inicia amb poemes centrats en l’amor i la solitud, referits sobretot al tema de la maternitat, una experiència difícil d’elaborar poèticament per manca de referents llegits. Segons declara, en aquests poemes vol reflectir la problemàtica presa de decisió, -que passa per diferents fases de negació o afirmació- fins el moment previ del naixement.

Dins del recull de poemes cantats per diversos artistes, en commemoració dels deu anys de la mort de M. Mercè Marçal, destacaria aquesta "Cançó del bes sense port", del llibre "Sal oberta" on es fa palès el mestratge de l'autora, així com l'encertada interpretació de la cantant M. Cinta.

POEMES DE L'EXPOSICIÓ DE M. MERCÈ MARÇAL

El poema de la MMM “Ull” ens parla d'aquells que es guarneixen per anar a la festa seguint el ritual que marca la data, i arraconen per uns moments qualsevol circumstància negativa. Volen gaudir de la gresca per oblidar.

Però també m’ha fet pensar en aquells altres que es veuen obligats a disfressar el cos i l’ànima per sobreviure, i la clàssica figura del còmic que ha de fer riure mentre per dins el consumeix la tristor ho escenifica. Per un moment he visionat una d’aquelles patètiques pel·lícules del gran Fellini, impregnades d'amargor, on personatges de la faràndula o del circ deambulaven melancòlics al so de la música de Nino Rota. El món de les emocions, sorgia en aquells drames lírics, amb el mestratge que només el celebrat director sabia desplegar. També he pensat per un moment en els personatges erràtics de "Bon dia tristesa", la novel·la de Françoise Sagan, abocats a una vida desenfrenada, irreflexiva, sempre fugint de la realitat per no enfrontar-se a la pròpia misèria.
Qui sap amb qui pensava la M. Mercè Marçal quan el va escriure, no crec que fos en aquests personatges; potser el poema obeeix a unes connotacions particulars o pretén reflectir la careta que ens posem per representar el que no som, però en tot cas, tot ell manifesta la voluntat d'escapar per respirar un aire nou, l'anhel de disfressar la pena, i la troballa de les llàgrimes acolorides del final ho resumeix magistralment.

---

ULL

Bon dia tristesa.

Vesteix-te de setí!

Pinta't el front

els núvols i la lluna

i anem al ball

que ja s'atansa l'hora!

Carnestoltes duu llàgrimes

de colors a la galta.

MARES LITERÀRIES - L'OBRA DE CLEMENTINA ARDERIU

“Clementina em dic, Clementina em deia...” Aquest nom que, en llavis de l’amant cobra per a ella una bellesa ignorada, il·lustra el sentiment de tota l’obra d’una poeta singular que encarna l’altra visió: la visió més femenina, “el fer i desfer de la vida quotidiana” aquesta “vida de dona com les altres, com tantes altres”, segons confessa la mateixa Clementina. Sembla voler declarar-se abans que res esposa i mare, i que la casa representi el centre del seu món poètic. Imagino la lluita d'aquesta dona per fer compatibles les dues grans empreses que conformen la seva vida, un esforç que, a cap home (ni tampoc al seu) s'ha exigit mai. Ella, la muller del gran escriptor Carles Riba, excel·lí en totes dues per un desig natural que decidí afrontar.

Però M. Mercè Marçal no es vol quedar en la visió de dona en estat pur que molts han adjudicat a l’eminent poeta, sinó que hi veu molt més que això. En aquesta acceptació de la feminitat com a destí que ella assumeix -“Dona i destí secularment caminen...”- hi sap reconèixer l’impuls vital que la portaria a trencar el model que ella ha decidit per endavant, “Llibertat, frena el pas que potser falliria”. La seva veu d’individu vol escapar però al mateix temps una altra veu la crida a refer la trama que ha esquinçat. M. Mercè Marçal en “Introducció a Clementina Arderiu” parla de la tensió existent entre l’acceptació ideològica del model femení, i per altra banda, de tot allò que representa una aventura capaç de transgredir l’ordre creat. La mar, com a figura femenina en perpetu moviment, origen de la vida i alhora desig i passió, és viscut en algun poema com un esgarriament involuntari i el retorn a la terra ferma com el retrobament de la “pura ventura”. Però enmig del poema, abans d’aquest retorn a “l’ordre ancestral”, la mar l’ha fascinat.
En el llibre “Sota el signe del Drac” la figura de Clementina Arderiu hi és present en tot moment, potser precisament per l’atracció que exerceix sobre Marçal una figura a voltes contradictòria, que expressa l'intern coratge amb espurnes de llibertat. Hi ha en ella una "petita esbojarrada" que clama, una revoltada que, ara i adés ha de tornar a tancar en aquella cambra fosca on ni l'amat ni tan sols ella mateixa no hi podria entrar sense perill (introducció, selecció i articles de MMM a "Contraclaror"). En tots els comentaris sobre l'obra de l'Arderiu, posa en relleu el conflicte inherent que patia pel fet de viure en un context on ser dona i creadora era difícil.

La seva generació va quedar marcada per la Guerra Civil . Tant ella com Carles Riba van viure a França fins el 1943, per després instal·lar-se a Barcelona i convertir-se en referent. La seva poesia va ser reunida per la mateixa autora a "Obra poètica".
Per a molts crítics la poesia de Clementina només és clara i optimista, sense massa tensió; una mena de cant de plenitud i res més. Segons Rosa Leveroni, "d'aquesta claredad, ella, com tots els veritables poetes, en fa brollar el misteri". I la seva acceptació de la part més cruel de la vida fa palesa la seva valentia i mereix el comentari de Jordi Sarsanedas: “La cançó de Clementina Arderiu és la del coratge de viure, amb goig de viure, de viure fins i tot la mort, amb esperança”
Jo la resumiria com l'obra d'una dona intel·ligent, sensible i culta, que va saber transformar en poesia la seva vida quotidiana, malgrat la pressió d'un entorn limitador.

---

CANÇÓ D'ABRIL

---

Hi tornarem al sol solet!

Tira el brasser per la finestra,

llença la capa i el barret!

Que vingui el sol com una festa

i ja no vull sentir més fred.

Oh, quin airet!

Ja les paraules prenen ales

i no cal dir-les sota veu,

que en pensament tinc mar i cales

i cama nua fins el peu

Adéu mimoses i nadales:

clavells veureu.

Fugi l'hivern, fugi la por.

Morir? Quan no s'arrisca gaire.

Hem de sortir d'aquest racó

-deixem-hi el pec i el rondinaire:

sortim a l'aire germinal

amb ulls d'infant que mirent alt.

---

RESUM BIOGRÀFIC

---------------------

1889 Neix a Barcelona, filla de família d'argenters.

1916 Casament amb Carles Riba - Publica Cançons i Elegies.

1920 Publica L'Alta llibertat. Estada a Itàlia.

1921 Neix el seu fill Jordi.

1922 Estada a Alemanya.

1923 Neix el seu fill Oriol.

1926 Neix la seva filla Eulàlia.

1927 Viatja a Grècia.

1928 Neix el seu fill Francesc.

1934 Mort en Francesc.

1936 Publica Cant i Paraules dins el recull dels seus Poemes.

1939 - 1943 Estada a França fugint de la dictadura.

1943 Retorn a Barcelona - Estada a Puig d'Olena.

1946 Primera edició de Sempre i Ara.

1952 Segona edició, amb nous poemes, de Sempre i ara, amb pròleg d'Espriu.

1959 Publicació de És a dir... premi Ossa menor i Lletra d'Or - Mort de Carles Riba.

1968 L'esperança encara.

1973 Obra poètica completa.

1976 Mort a Barcelona als 87 anys.

1985 MMM edita Contraclaror.Antologia poètica, una selecció apassionada de la seva obra.

MARES LITERÀRIES - SIMONE DE BEAUVOIR

M. Mercè Marçal afirmava que no hi havia genealogia femenina de la cultura i que era necessari construir-la i recuperar el temps perdut revisitant els textos de les escriptores que ens han precedit: “Fer les preguntes adients al passat ens ha de permetre dotar-nos de mares simbòliques”. Estudiosa de la literatura femenina catalana es preocupà en divulgar-la a fi de que fos valorada. Així mateix altres escriptores d’arreu foren àmpliament revisades per tal de trobar el tan cercat llinatge femení, l’eix vertebrador que donés sentit a l’ira continguda pels anys de silenci.
Del seu llibre de proses “Sota el signe del drac”, en el capítol titulat “La passió amorosa” al·ludeix sovint Simone de Beauvoir. Estic segura que, qüestionada o no, una obra tan important com la d’aquesta escriptora francesa, devia merèixer minuciosa revisió per part de Marçal. Però, en el context que ella travessava en aquells moments, els objectius existencialistes oferien solucions gairebé automàtiques a l’alliberament de la dona; aquest posicionament tan clar el veia com inassolible i no deixà de produir-li una certa enveja, segons pròpia confessió.
Simone de Beauvoir (1908-1980), escriptora, filòsofa i feminista, neix a París en el sí d’una família burgesa i catòlica, però ben aviat el seu pensament i determinació conformen una personalitat ben definida. Als 14 anys deixa de ser creient i diu: “...no desitjo creure: un acte de fe és l’acte més desesperat que existeix i vull mantenir-me lúcida en la meva desesperació. No vull mentir-me a mi mateixa”. Ingressa a la Sorbona i allà coneix a Jean Paul Sartre, “l’amor essencial” amb qui segellà una mena de pacte enfront a altres “amors contingents” o aventures que cada qual podria mantenir per la seva banda. Tot això i el combat permanent en defensa de llibertats individuals i col·lectives, els converteix en paradigma del pensament existencialista, que considera l’home com a únic responsable del seu ésser concret, per damunt de creences deterministes.
Professora de filosofia a Marsella, es trasllada més tard a París on manté relacions lèsbiques amb algunes alumnes i ha de suspendre l’ensenyament a causa d’una denúncia per “corrupció de menors”. Això fa que reorienti la seva vida cap a la literatura.
El 1943 publica “La invitada”, ficció de la seva pròpia relació amb Sartre, i segueixen altres llibres i assaigs filosòfics, i quatre autobiografies que corresponen a diferents períodes vitals, entre elles “Memòries d’una jove formal”.

La seva obra cabdal, reconeguda mundialment és “El segon sexe” (1949) on aprofundeix en l’ànima femenina i la seva mil·lenària condició. Allà l’autora descriu una societat que manté la dona en situació d’inferioritat a través dels mites, les civilitzacions, les religions, la biologia i les tradicions. “Ell és el subjecte, l’absolut: ella és l’altra cosa”. A l'època de la seva publicació causa gran escàndol en molts cercles.
El 1954, obté el premi Goncourt per l'obra “Els mandarins” on tracta el tema de la postguerra i descriu la seva relació amb Nelson Algren, escriptor americà.
El 1964 publica “Una mort molt dolça”, document colpidor, lúcid i poètic alhora on descriu pensaments i reflexions prop del llit de la mare moribunda. El mateix Sartre considerava aquest relat com un del millors de l’autora. Faig esment molt especial d’aquest llibre, que potser m’ha portat a triar l'escriptora, pel bon record de la seva lectura, ja fa molts anys, al poc temps de ser publicat, record que conserva la mateixa vigència en rellegir-lo ara. Les diferències de pensament no són obstacle perquè els sentiments d'amor aflorin de manera delicada en el moment de la mort. Diu en diferents passatges: ” Quan algú que estimem desapareix, paguem amb mil colpidores recances la culpa de sobreviure”. ”La mareta estimada dels meus deu anys ja no es distingeix de la dona hostil que oprimí la meva adolescència; les vaig plorar totes dues plorant la meva vella mare”.
Moltes altres títols, entre novel·les i assaigs conformen la seva obra, sobretot en l’apartat de memòries on podríem citar “La plenitud de la vida” (1960), “La força de les coses” (1963), o “La vellesa” (1970).
Capítol apart mereix l’obra pòstuma “Cartes a Sartre” (1990) on l’escriptora fa una dissecció meticulosa de la vida quotidiana de Sartre, incloent el trist i decadent final, que potser es podia haver estalviat, segons alguns crítics. En realitat aquesta implacable recopilació de diaris, lluny de justificar la intensa relació que va mantenir amb el filòsof i d'admetre una influència innegable, esdevé un acte de reafirmació d’ella mateixa.

El conjunt de l'obra determina l'essència del seu pensament i no amaga detalls sobre la seva sexualitat i la plena llibertat amb que va ser exercida; al mateix temps és un retrat fidel de les seves contradiccions: fortalesa i debilitat. En aquest sentit, per la sinceritat del testimoni, i la seva entrega a la causa feminista es pot considerar Simone de Beauvoir com una mare literària.

M. MERCÉ MARÇAL I LA MITOLOGIA

Els mites representen un intent per fer comprensible l’univers en termes humans i explicar l’origen del món. Impregnaven la vida quotidiana de l’antiga Grècia que usava la mitologia per explicar fenòmens naturals i diferències culturals. Aquests fets introduïen històries fantàstiques protagonitzades per déus i herois. Dels antics mites n’han quedat personatges arquetípics, i els temes clàssics han inspirat abundant material en la poesia, en les arts plàstiques, i en la música.
No és estrany que M. Mercè Marçal se sentís atreta pel tema mitològic, considerant la rica fantasia que desprén la seva obra. El coneixement que tenia dels poetes clàssics li va permetre abordar en la seva lírica aquests assumptes, portant-los al seu terreny. I també en aquest sentit, quan analitza l’obra literària d’altres dones en el seu llibre de proses SOTA LA PELL DEL DRAC, invoca la paraula fúria, fent esment a les terrorífiques Fúries de la mitologia. Moltes d'aquestes escritores, com Mercé Rodoreda, Caterina Albert, Anna Dodas, o Emily Dickinson, volquen en els seus treballs una duresa i una violència deliberada, com a venjança per l'esforç que els ha suposat dedicar-se a la feina d'escriure per la seva condició de dones.

----

Diu Anna Dodas en el seu llibre pòstum, El volcà:

----

Saps què s'amaga

sota el pacífic verd

vellutat d'arbres?

el roig

què xucla la blanca

flor, per crèixer tan fràgil

si no és el foc?

i la muntanya esvelta

tota sola i segura

té a la panxa el tro.

----
LES FÚRIES
----

Els romans les anomenaven les Fúries i els grecs les Erínies per adular-les. Són les personificacions femenines de la justícia i de la venjança. Se les considera filles de la Nit. De número indeterminat, Virgili en va fixar tres: Alecto (incesant), Megera (despit), i Tisífone (assassinat venjatiu). Alades i amb ulls flamejants, amb llargs cabells barrejats amb serps, perseguien a qui tenia massa poder, castigaven cegament a qui transgredia el que estava establert cometent crims contra les lleis naturals. Un exemple d'aquesta venjanza fou el càstig que caigué sobre Orestes com a assassí de la seva pròpia mare.

HAIKUS SOBRE L'OBRA DE WILLIAM BLAKE

La lectura dels Proverbis de l'infern de William Blake m'ha inspirat aquests haikus.

És feina inútil
llevar la bena al neci:
la du clavada.

Instant efímer,
volaràs lluny de casa.
L’atzar té ales.

Rumors i tòpics,
barata paperassa;
rabent s’escampa.

Ha mort un arbre;
tothom vol fer-ne llenya.
Gentil escalfa.

Aspra muntanya,
no costa la pujada
si el camí canta.

Dues mirades:
negra foscor veu l’una,
estels veu l’altra.

Sense vergonya,
robem la fantasia
de la infantesa.

ALGUN DIA , SENSE PRESSES...

Algun dia, sense presses, realitzaré un projecte conreat de molt antic: Em llevaré silenciosa a trenc d’alba, em penjaré a l’esquena una motxilla amb menjar i beure, i enfilaré carrer avall amb la meva càmera, decidida a contemplar la ciutat a través d'uns ulls nous. Si el temps m’acompanya i el dia és clar, visionaré el contrallum del sol des de llevant, i junts caminarem vora la mar, enfocant platges i ports fins arribar al rovell de l'ou de la ciutat. Allà m'aproparé amb un zoom al senyor Colom, moment sublim que quedarà eternitzat. Tot seguit, remuntaré una Rambla adormida, lliure encara d’estàtues i de turistes que ocuparien un primer pla massa agressiu, i la meva imaginació, agraint la fotogènia de la pau, em transportarà a altres èpoques en sèpia, quan aquest era un paisatge amable que estimava la ciutat. Després enquadraré el gòtic i ciutat vella, procurant ignorar qualsevol defecte o brutícia que gosi malmetre les panoràmiques que aniré clicant, encara que és molt possible que en algun racó fosc i humit en blac i negre s'encengui el flash. La plaça de San Jaume i els seus dos nobles edificis, em rebran amb gentilesa, fent gala de refinada cortesia i jo els correspondré deixant-los tan ben retratats com es mereixen. Serà indispensable disparar l'objectiu en solitari, sense interferències ni consells ben intencionats que distorsionin la meva tasca fotogràfica, que vull que sigui molt personal. Fóra inútil intentar descriure ara els racons insòlits que el meu visor descobrirà amb aquesta nova òptica que estrenaré algun dia sense presses, i serà molt millor que la meva obra gràfica faci la feina de parlar per mi.

ALGUN DIA...

Algun dia,
m’agradaria cridar al temps
per aturar-lo,
i jugar amb ell al meu caprici;
fer-ho tranquil·lament, sense desfici.
Tan sols per retrobar instants amics.
i saludar-los.

Algun dia,
descabdellaria records
i somniaria,
estiraria el fil de la memòria,
el temps segueix rodant, eterna nòria.
Tan sols per caminar de nou plegats,
què no daria!

LA CASA QUE VULL

En Lluís Llach va musicar aquests versos de Salvat-Papasseit en una època en que se sentia especialment atret per textos dels nostres poetes. En el mateix àlbum "i si canto trist..." editat als anys setanta, inclou un poema de Marius Torres, un altre autor mort també en plena joventut. Confessa en Llach que, quan s'estava fent una casa a l'Empordà que li permetia gaudir d'una vista de la plana, va llegir els versos i s'hi va sentir identificat. El ritme i l'originalitat instrumental transmeten una alegria i una vitalitat molt adients a l'esperit del poeta.

SALVAT-PAPASSEIT

Del gran poeta Salvat-Papasseit cal ressaltar entre altres, tres facetes importants: La vital, la nacionalista i l'amorosa.
Destaca la vital pel seu entusiasme per tot el que l'envoltava malgrat l'enfermetat que el va dur a la mort als trenta anys, i haver patit altres adversitats. Quan escriu al seu amic J. M. López Picó, agraeix el do de poder obrir la finestra i veure el sol un altre dia: "Jo sento l'endemà com un meravella, promesa que m'han fet i que no em neguen mai".

A "Res no és mesquí" diu:

"... ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit".

I també:
"...Primavera d'hivern - Primavera d'estiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla, verda eternament".

En la faceta amorosa diu en unes estrofes del poema "Dóna'm la mà":

Dóna'm la mà que anirem per la riba

ben a la vora del mar bategant,

tindrem la mida de totes les coses

només en dir-nos que ens seguint amant.

"Les barques llunyes i les de la sorra

prendran un aire fidel i discret,

no ens miraran; miraran noves rutes

amb l'esguard lent del copsador distret."

ELS COLORS DE LA VIDA

La vida ens regala trossets de dolor i de joia, de serenor i d’angoixa, de plenitud i d’aflicció. Els va intercalant sense ordre, i precisament aquesta alternança fortuïta ens hauria de servir per saber valorar els moments que ens donen felicitat. La persona que està disposada a veure el cantó amable de les coses i que és capaç de no perdre la il·lusió, es pot considerar afortunada.
No cal assolir grans projectes, ni aspirar a coses extraordinàries per assaborir aquest goig de viure. Simplement es tracta d’obrir els ulls al que tenim a la vora i saber-hi incorporar dosis d’optimisme. De vegades els fets que ens acompanyen transmeten instants de felicitat autèntica; l’objecte més impensat pot esdevenir un estri preciós insubstituïble.
I precisament ha estat un objecte tan simple com una senzilla caixa de llapis de colors, la que m’ha proporcionat moments d’intens benestar. Recordo aquelles primeres capsetes de cartró de colors Alpino que arribaven puntualment cada any per Reis a casa dels avis. Posseïen un poder de seducció que altres joguines no podien aconseguir. Amb els anys, les caixetes es convertiren en estoigs més equipats i finalment, en caixes metàl·liques ben proveïdes; però en totes elles he sentit la mateixa fascinació al moment de obrir-les.
M'atrau en primer lloc la mateixa naturalesa del color: l’alegria del blau, la lluminositat del grog o la intensitat del vermell com a colors bàsics; però ben aviat em sedueix tota la policromia i puc imaginar un univers fantàstic ple de possibilitats. Els veig com la mateixa vida: alguns clars, altres obscurs; uns molt intensos, altres apagats, alguns misteriosos. Els uns animant, altres contrastant, tots disposats a complir una funció determinada. Em satisfà veure'ls arrenglerats per tonalitats, amb la punta ben afilada, llestos per servir. M'agrada la noblesa de la matèria, el tacte natural de la fusta, la forma allargada que convida a acaronar, la seva olor. S'han convertit en companys inseparables, còmplices dels meus deliris artístics. Qui sap quin d'ells hauré de triar en el proper dibuix. Serà potser el blau del cel quan fa sol, l’alegre verd de l’herba tendra, o potser un siena fosc que representi la terra? Tinc a la mà l’estri màgic que animarà un escenari nou amb la vida que jo li sàpiga donar. No és això una meravella? Potser l'intent fracasarà i no reflectirà el que havia previst, però el fracàs m'esperona. Segurament em servirà per no tornar a caure en el mateix error i el pròxim dibuix sortirà millor. Aquesta caixa de colors sintetitza l’essència d’un projecte, un viatge a l'esperança.

CONSIDERACIONS SOBRE LA XERRADA DE LA NOVA CANÇÓ - ELS VELLS AMANTS

La conferència del professor Jordi Giró sobre la cançó, va posar sobre la taula un tema que a mi particularment em va afectar en el seu moment: El de la reconversió a la llengua castellana dels nostres cantants. Molt especialment vaig sentir-me traïda quan ho va fer en Joan Manuel Serrat. Era una època en que encara trobàvem que eren necessaris cantants com ell, gent que demostrés que es podia arribar a ser un número u cantant en català, com ho va fer amb la seva "Cançó de matinada". O és que no assolien èxit composicions cantades en anglès? Per tant no podia ser un impediment fer-ho en català, si la cançó tenia prou mèrits. Crèiem que amb ell la cançó i en conseqüència la nostra llengua, hauríen tingut el ressorgir que molts desitjàvem. L'embolic a l'entorn del Festival d'Eurovisió, es produí perquè en Serrat es va sentir manipulat, segons ell mateix va manifestar, i això va animar el nostre panorama, però al cap de poc temps d'aquell rebombori, la seva decisió d'interpretar en castellà ens resultà desconcertant i decebedora.

Reflexionant sobre tot plegat, crec que en Serrat, com ja va apuntar el professor Giró, mai no es va sentir prou identificat amb un moviment reivindicatiu, tot i estimar la Cançó que li havia fet de trampolí i era de preveure que més aviat o més tard faria el pas de cantar en castellà; ell volia triomfar i sabia que arribaria més fàcilment al gran públic de la manera que alguns sectors gairebé li exigien. I es pot dir que així ha sigut. En Serrat ha triomfat arreu jugant als dos camps. Per a molts hauria estat bonic que s'hagués mantingut fidel a la llengua encara que no hagués assolit tant de ressò, com han fet altres cantants, però això no es pot exigir a ningú; és més aviat una qüestió de sentiment i de criteri personal.

--------------

La cançó d'en Joan Manuel Serrat "Els vells amants" té una lletra que evoca tot un món de sensacions, i la melodia suau que l'acompanya harmonitza perfectament amb el missatge que vol transmetre. Tota ella està amarada d'una dolcesa que emociona. Molt encertada la guitarra mesurada, justa, que accentua el matís intimista i nostàlgic de la composició i la veu agradable i un xic tremolosa d'en Serrat arrodoneix el conjunt. Una peça plena de poesia que evidencia la sensibilitat i l'esperit d'observació de l'artista. En plena joventut, va ser capaç de penetrar en la vida d'una parella entranyable de vells amants i copsar els seus sentiments. És el retrat tendre d'un home i una dona que caminen junts i, amb el pas dels anys han arribat a assolir una estimació absoluta, sense cap mena d'ombra, una estimació que els ajuda a viure i els retorna a altres temps. Entre totes les frases, en destacaria una que defineix la seva total identificació: "... Es miren i ho saben tot, no els cal dir res, cap mot".

ELS VELLS AMANTS

-----------------------

Els seus cabells el temps ha tornat blancs.

Les seves mans, nervioses i arrugades.

Es seus cabells el temps ha tornat blancs

i un xic més trista la seva mirada.

---------------

S'estimen com jo voldria ser estimat

(si els costums que segueixo ho permeten),

s'estimen com jo voldria ser estimat

quan l'esperança comenci a estar seca.

-----------------

I s'agafen les mans

els vells amants.

I recorden, com ahir

les flors que van collir.

I s'agafen les mans

els vells amants.

Es miren i ho saben tot,

no els cal dir res, cap mot.

------------------

On els vells viuen es va aturar el temps

amb el retrat que a la paret penja.

On els vells viuen es va aturar el temps

després que es`vàren casar aquell diumenge.

-------------------

La ràdio antiga i el rellotge gran

i el cobretaula carregat de randes.

La ràdio antiga i el rellotge gran

que encara sona d'hora en hora amb mandra.

------------------

Is'agafen les mans

els vells amants.

I es bressolen cada nit

com dos infants petits.

I s'agafen les mans

els vells amants.

I es pregunten: "Estàs bé?

Avui no et fa mal res...?"

------------------

I per Sant Jordi ell li compra una rosa

embolicada amb paper de plata.

I per Sant Jordi ell li compra una rosa

mai no ha oblidat aquesta data...

-------------------

I pels carrers s'han perdut els amants.

No tenen por, no tenen pressa.

I pels carrers s'han perdut els amants

amb una flor i la seva tendresa...

LES ROSES RECORDADES

M. Mercè Marçal en el seu llibre "Sota el signe del drac" enomena al gran Salvador Espriu per fer un sorprenent elogi de la figura del drac amb el poema "LES ROSES RECORDADES".