M. Mercè Marçal afirmava que no hi havia genealogia femenina de la cultura i que era necessari construir-la i recuperar el temps perdut revisitant els textos de les escriptores que ens han precedit: “Fer les preguntes adients al passat ens ha de permetre dotar-nos de mares simbòliques”. Estudiosa de la literatura femenina catalana es preocupà en divulgar-la a fi de que fos valorada. Així mateix altres escriptores d’arreu foren àmpliament revisades per tal de trobar el tan cercat llinatge femení, l’eix vertebrador que donés sentit a l’ira continguda pels anys de silenci.
Del seu llibre de proses “Sota el signe del drac”, en el capítol titulat “La passió amorosa” al·ludeix sovint Simone de Beauvoir. Estic segura que, qüestionada o no, una obra tan important com la d’aquesta escriptora francesa, devia merèixer minuciosa revisió per part de Marçal. Però, en el context que ella travessava en aquells moments, els objectius existencialistes oferien solucions gairebé automàtiques a l’alliberament de la dona; aquest posicionament tan clar el veia com inassolible i no deixà de produir-li una certa enveja, segons pròpia confessió.
Simone de Beauvoir (1908-1980), escriptora, filòsofa i feminista, neix a París en el sí d’una família burgesa i catòlica, però ben aviat el seu pensament i determinació conformen una personalitat ben definida. Als 14 anys deixa de ser creient i diu: “...no desitjo creure: un acte de fe és l’acte més desesperat que existeix i vull mantenir-me lúcida en la meva desesperació. No vull mentir-me a mi mateixa”. Ingressa a la Sorbona i allà coneix a Jean Paul Sartre, “l’amor essencial” amb qui segellà una mena de pacte enfront a altres “amors contingents” o aventures que cada qual podria mantenir per la seva banda. Tot això i el combat permanent en defensa de llibertats individuals i col·lectives, els converteix en paradigma del pensament existencialista, que considera l’home com a únic responsable del seu ésser concret, per damunt de creences deterministes.
Professora de filosofia a Marsella, es trasllada més tard a París on manté relacions lèsbiques amb algunes alumnes i ha de suspendre l’ensenyament a causa d’una denúncia per “corrupció de menors”. Això fa que reorienti la seva vida cap a la literatura.
El 1943 publica “La invitada”, ficció de la seva pròpia relació amb Sartre, i segueixen altres llibres i assaigs filosòfics, i quatre autobiografies que corresponen a diferents períodes vitals, entre elles “Memòries d’una jove formal”.
Del seu llibre de proses “Sota el signe del drac”, en el capítol titulat “La passió amorosa” al·ludeix sovint Simone de Beauvoir. Estic segura que, qüestionada o no, una obra tan important com la d’aquesta escriptora francesa, devia merèixer minuciosa revisió per part de Marçal. Però, en el context que ella travessava en aquells moments, els objectius existencialistes oferien solucions gairebé automàtiques a l’alliberament de la dona; aquest posicionament tan clar el veia com inassolible i no deixà de produir-li una certa enveja, segons pròpia confessió.
Simone de Beauvoir (1908-1980), escriptora, filòsofa i feminista, neix a París en el sí d’una família burgesa i catòlica, però ben aviat el seu pensament i determinació conformen una personalitat ben definida. Als 14 anys deixa de ser creient i diu: “...no desitjo creure: un acte de fe és l’acte més desesperat que existeix i vull mantenir-me lúcida en la meva desesperació. No vull mentir-me a mi mateixa”. Ingressa a la Sorbona i allà coneix a Jean Paul Sartre, “l’amor essencial” amb qui segellà una mena de pacte enfront a altres “amors contingents” o aventures que cada qual podria mantenir per la seva banda. Tot això i el combat permanent en defensa de llibertats individuals i col·lectives, els converteix en paradigma del pensament existencialista, que considera l’home com a únic responsable del seu ésser concret, per damunt de creences deterministes.
Professora de filosofia a Marsella, es trasllada més tard a París on manté relacions lèsbiques amb algunes alumnes i ha de suspendre l’ensenyament a causa d’una denúncia per “corrupció de menors”. Això fa que reorienti la seva vida cap a la literatura.
El 1943 publica “La invitada”, ficció de la seva pròpia relació amb Sartre, i segueixen altres llibres i assaigs filosòfics, i quatre autobiografies que corresponen a diferents períodes vitals, entre elles “Memòries d’una jove formal”.
La seva obra cabdal, reconeguda mundialment és “El segon sexe” (1949) on aprofundeix en l’ànima femenina i la seva mil·lenària condició. Allà l’autora descriu una societat que manté la dona en situació d’inferioritat a través dels mites, les civilitzacions, les religions, la biologia i les tradicions. “Ell és el subjecte, l’absolut: ella és l’altra cosa”. A l'època de la seva publicació causa gran escàndol en molts cercles.
El 1954, obté el premi Goncourt per l'obra “Els mandarins” on tracta el tema de la postguerra i descriu la seva relació amb Nelson Algren, escriptor americà.
El 1964 publica “Una mort molt dolça”, document colpidor, lúcid i poètic alhora on descriu pensaments i reflexions prop del llit de la mare moribunda. El mateix Sartre considerava aquest relat com un del millors de l’autora. Faig esment molt especial d’aquest llibre, que potser m’ha portat a triar l'escriptora, pel bon record de la seva lectura, ja fa molts anys, al poc temps de ser publicat, record que conserva la mateixa vigència en rellegir-lo ara. Les diferències de pensament no són obstacle perquè els sentiments d'amor aflorin de manera delicada en el moment de la mort. Diu en diferents passatges: ” Quan algú que estimem desapareix, paguem amb mil colpidores recances la culpa de sobreviure”. ”La mareta estimada dels meus deu anys ja no es distingeix de la dona hostil que oprimí la meva adolescència; les vaig plorar totes dues plorant la meva vella mare”.
Moltes altres títols, entre novel·les i assaigs conformen la seva obra, sobretot en l’apartat de memòries on podríem citar “La plenitud de la vida” (1960), “La força de les coses” (1963), o “La vellesa” (1970).
Capítol apart mereix l’obra pòstuma “Cartes a Sartre” (1990) on l’escriptora fa una dissecció meticulosa de la vida quotidiana de Sartre, incloent el trist i decadent final, que potser es podia haver estalviat, segons alguns crítics. En realitat aquesta implacable recopilació de diaris, lluny de justificar la intensa relació que va mantenir amb el filòsof i d'admetre una influència innegable, esdevé un acte de reafirmació d’ella mateixa.
El 1954, obté el premi Goncourt per l'obra “Els mandarins” on tracta el tema de la postguerra i descriu la seva relació amb Nelson Algren, escriptor americà.
El 1964 publica “Una mort molt dolça”, document colpidor, lúcid i poètic alhora on descriu pensaments i reflexions prop del llit de la mare moribunda. El mateix Sartre considerava aquest relat com un del millors de l’autora. Faig esment molt especial d’aquest llibre, que potser m’ha portat a triar l'escriptora, pel bon record de la seva lectura, ja fa molts anys, al poc temps de ser publicat, record que conserva la mateixa vigència en rellegir-lo ara. Les diferències de pensament no són obstacle perquè els sentiments d'amor aflorin de manera delicada en el moment de la mort. Diu en diferents passatges: ” Quan algú que estimem desapareix, paguem amb mil colpidores recances la culpa de sobreviure”. ”La mareta estimada dels meus deu anys ja no es distingeix de la dona hostil que oprimí la meva adolescència; les vaig plorar totes dues plorant la meva vella mare”.
Moltes altres títols, entre novel·les i assaigs conformen la seva obra, sobretot en l’apartat de memòries on podríem citar “La plenitud de la vida” (1960), “La força de les coses” (1963), o “La vellesa” (1970).
Capítol apart mereix l’obra pòstuma “Cartes a Sartre” (1990) on l’escriptora fa una dissecció meticulosa de la vida quotidiana de Sartre, incloent el trist i decadent final, que potser es podia haver estalviat, segons alguns crítics. En realitat aquesta implacable recopilació de diaris, lluny de justificar la intensa relació que va mantenir amb el filòsof i d'admetre una influència innegable, esdevé un acte de reafirmació d’ella mateixa.
El conjunt de l'obra determina l'essència del seu pensament i no amaga detalls sobre la seva sexualitat i la plena llibertat amb que va ser exercida; al mateix temps és un retrat fidel de les seves contradiccions: fortalesa i debilitat. En aquest sentit, per la sinceritat del testimoni, i la seva entrega a la causa feminista es pot considerar Simone de Beauvoir com una mare literària.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada