dilluns, 4 d’abril del 2011

DES DE LA FINESTRA


Algunes vegades, m’aturo davant la finestra i el paisatge conegut de cada dia, esdevé un escenari per on passegen els records. Penso sobretot en una tarda, quan faltaven pocs dies perquè deixèssim el pis d’Enric Granados, en que, corpresa per una estranya melangia vaig contemplar la meva vida darrera el finestral del menjador. Aquell dia, veia de lluny l’agulla de la catedral, sentinella de la meva infantesa, a redós del barri vell, i una sensació dolça m’acaronava recordant aquella casa, aquells terrats i la proximitat del mar. Més a prop, distingia clarament la silueta inconfusible de l’edifici on vaig treballar abans de casar-me, i per la memòria desfilaven moments feliços viscuts amb la intensitat del qui encara ho espera tot. I, ja davant meu, vaig contemplar els jardins de la universitat i del seminari, que enmarcaven la plenitud, l’època en que tocava haver de vetllar per la família, enmig dels grans que envellien i dels petits que pujaven i m’esgarrapava el cor una agredolça malenconia pel record dels que van desaparèixer, i per l’enyor dels riures d’uns infants que semblaven haver-se esfumat.
El paisatge que contemplo ara des de la meva finestra és diferent, però el puc situar en un altre context personal i en aquest viatge sentimental, sota l’ombra de Barcelona, sempre retrobo gent amiga. Records i vivències es barregen amb la serenor que donen els anys.



diumenge, 6 de juny del 2010

VERDAGUER AL MENJADOR



La grandesa d’un poeta es podria mesurar pel impacte emocional que causa al receptor que el llegeix. La poesia de Jacint Verdaguer té la capacitat de penetrar en l’ànima i desvetllar impressions intenses en moments inesperats. Avui, el menjador de casa, ha estat testimoni d’un d’aquests moments.
Encara captiu d’admiració el meu esperit per la jornada poètica que cada any la Dolors ens depara, he gosat llegir al meu marit, a l’hora de les postres, el poema dedicat als dos campanars del Canigó, el de sant Miquel i el de sant Martí, tan sols per palesar el que ha estat una jornada radiant. Conscient de les meves limitacions declamatòries, i molt més després d’haver escoltat el meravellós recital de l’Anna Maluquer, anava desgranant el vers, procurant, això sí, posar l’ànima i el cor en el planyívol diàleg entre els dos gegants del Conflent:
“Una nit fosca al seu germà parlava
lo de Cuixà: -Doncs que has perdut la veu?
Alguna hora a ton cant me desvetllava
i ma veu a la terra entrelligava
cada matí per beneir a Déu.
-Campanes ja no tinc –li responia
lo ferreny campanar de San Martí.-
Oh!, qui pogués tornar-me-les un dia!
Per tocar a morts pels monjos les voldria!
Per tocar a morts pels monjos i per mi.”
Llegia el poema, mentre la lírica punyent d’en Verdaguer anava envaint de sentiment el menjador. A la darrera estrofa, aquella en que, de forma apoteòsica, la “muntanya engallardida” mostra inapel·lable l’orgull de saber que, malgrat tot, romandrà per sempre allà on és: “Lo que un segle bastí, l’altre ho aterra, mes resta sempre el monument de Déu; i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra al Canigó no el tiraran a terra, ...”, en aquest punt la meva veu s’ha trencat I, ofegada d’emoció no he pogut acabar el fragment que arrodoneix el vers, aquell en que sentencia que “no esbrancaran l’altívol Pirineu”.
Somrient desconcertada per aquesta eclosió emotiva que m’ha sorprès, he alçat els ulls cap el meu espectador, com per demanar excuses, i llavors he estat conscient de la força de la paraula verdagueriana. El somriure també confós del meu marit, i els ulls brillants, influïts sens dubte per la barreja de sensacions que traspua el colpidor poema, m'ha semblat que manifestaven similar emoció a la meva. L’amor a la muntanya eterna, a la pàtria; l’enyor per un paisatge nostrat, per un territori perdut, pel pas d’un temps inexorable i sobretot l’admiració per la bellesa d’uns mots, tots aquests sentiments, ens han desvetllat autèntiques emocions. En aquest moment i en aquest menjador, l’esperit d’en Verdaguer ha reafirmat el seu poder inqüestionable.

dimarts, 1 de juny del 2010

VÍDEO "ALGUN DIA"

Algun dia,
m’agradaria cridar al temps
per aturar-lo.
i jugar amb ell al meu caprici;
fer-ho tranquil·lament, sense desfici,
tan sols per retrobar instants amics
i saludar-los.

Algun dia,
descabdellaria records
i somniaria,
estiraría el fil de la memòria,
el temps segueix girant, eterna roda.
Tan sols per caminar de nou plegats,
què no daría!

Aquest poema, ja publicat en anteriors missatges, és una regressió en el temps que m'he permès, per tal de fruir d'instants nostàlgics, i neix a partir d'un article de M. Àngels Anglada, on al.ludia a la recerca d'aquell dia, sense presses, tan difícil de trobar, en que l'escriptora volia dedicar-se a estudiar més a fons l'obra de M. Mercè Marçal, a la qual admirava.

M'he pres la llibertat de trasplantar aquest hipotètic dia, tan suggeridor, fent un vídeo que tradueix en imatges sensacions pròpies i arrodonir-ho amb la música de Tàrrega, interpretada a la guitarra pel meu nét Joel.

diumenge, 9 de maig del 2010

LES NOSTRES MARES


Fóra precís que una mà destra
de l’oblit rescatés vostres noms.
De la mà de Marçal vostra lletra
retrobà el camí del record.

De Salvà escoltem sons de terra,
dignes mots, homenatges rurals.
Ferma veu de noble llinatge
que el gresol va vestir i adornar.
---
Gran Clementina, geni de casa,
mare perfecta, cantant la llar.
Rebel passiva, dolça, amorosa,
discreta somriu i va somiant.
---
Ofegada en un mar d'impossibles,
Rosa Leveroni, llum singular.
Sempre remant contra llevantada,
barca perduda en la tempestat.

Rodoreda, Roig, Caterina,
tantes dones que ahir vau lluitar;
ignorant-ho arribeu a ser mares,
llavors dúieu que ja han germinat.

Nostres poemes, tendres niuades,
lletra ixent, aprenent a volar.

dimarts, 4 de maig del 2010

L'ESPERA I ALTRES POEMES

Una senyora, al vestíbul de l'hotel em va preguntar què escribia i jo li vaig dir, estic intentant fer poemes. Em va mirar com si fos un ésser estrany i no va dir res.












L'ESPERA

Tota vestida de lli
reposa la blanca cambra.
Una rosa i un clavell
omplen d'aromes l'aire.

Qui cançons em cantara?
Qui l'amor voldrà donar-me?














PARAIGUA D'IL·LUSIÓ

Travessaré el desert de la ciutat,
caminaré de pressa
fins un carrer sense ombres.
Busco un somriure de diumenge.

Rostres i cossos caminen sota la pluja;
caminen i no em miren.
Tancaré les parpelles
i obriré el meu paraigua d'il·lusió.














L'ARMARI

Viatge per la memòria,
calendari d'emocions.
Escoltant una tonada
m'arribà la teva olor.
Racons del meu vell armari
on hi guardo el teu record.

FER UN VIATGET POT INSPIRAR


Pensant en el retorn a casa he escrit aquestes estrofes.

RETORN A CIUTAT

L'hora du aroma de pi,
de blat madur i olivera;
blanca lluna, aire fi,
respira la nit serena.

Fent ziga-zagues al vent,
clarors per la carretera;
la lluminosa serp
desfila buidant la pena.

dijous, 22 d’abril del 2010

INSTANT POÈTIC


CREPUSCLE

Mica en mica, tranquil·la, la vida s’escola,
el que avui és present esdevindrà passat;
Nou verd lluirà el bosquet de pollancres.
Poc a poc, a pleret, va creixent el demà.

Per les raconades se sent la petjada
de veus, plors i rialles d'un dia llunyà.
Caminen espectres per la vella cambra,
teranyines de records senyoregen l’espai.

A redós de la nit el capvespre avança,
comparteix son secret un crepuscle germà.
Captiva d’enyor sospira la memòria,
encenall fugisser que en la fosca es desfà.


Francina Gili