dilluns, 4 d’abril del 2011

DES DE LA FINESTRA


Algunes vegades, m’aturo davant la finestra i el paisatge conegut de cada dia, esdevé un escenari per on passegen els records. Penso sobretot en una tarda, quan faltaven pocs dies perquè deixèssim el pis d’Enric Granados, en que, corpresa per una estranya melangia vaig contemplar la meva vida darrera el finestral del menjador. Aquell dia, veia de lluny l’agulla de la catedral, sentinella de la meva infantesa, a redós del barri vell, i una sensació dolça m’acaronava recordant aquella casa, aquells terrats i la proximitat del mar. Més a prop, distingia clarament la silueta inconfusible de l’edifici on vaig treballar abans de casar-me, i per la memòria desfilaven moments feliços viscuts amb la intensitat del qui encara ho espera tot. I, ja davant meu, vaig contemplar els jardins de la universitat i del seminari, que enmarcaven la plenitud, l’època en que tocava haver de vetllar per la família, enmig dels grans que envellien i dels petits que pujaven i m’esgarrapava el cor una agredolça malenconia pel record dels que van desaparèixer, i per l’enyor dels riures d’uns infants que semblaven haver-se esfumat.
El paisatge que contemplo ara des de la meva finestra és diferent, però el puc situar en un altre context personal i en aquest viatge sentimental, sota l’ombra de Barcelona, sempre retrobo gent amiga. Records i vivències es barregen amb la serenor que donen els anys.