Un teatre petit, íntim com fet a mida per l’esdeveniment: una munió de dones (algun home) àvides de fer un parèntesi en les seves vides per gaudir de poesia, de tendresa i de sentiment. I per damunt de tot una veu abassegadora: la veu de la Marina Rossell omplint l’ambient d’emocions. Emoció quan vàrem veure els nostres treballs reflectits en la gran pantalla de la sala; emoció compartint amb la Marina moments poètics; emoció rememorant la lluita de tantes dones que han treballat enmig del silenci i la incomprensió; emoció escoltant el seu cant, fet equilibri entre la mesurada tendresa i l’exaltació, brollant com una font capaç de sadollar de bellesa el nostre ànim inquiet. Gràcies Marina per aquesta tarda, per la teva sencillesa i pel miracle de la teva veu, i moltes gràcies Dolors per fer possible aquest meravellós regal de Nadal.
La cançó "Mare de Déu del Món" és un cant d'amor que neix de la necessitat íntima d'expressar-se. Una composició pròpia amarada de bons desitjos, que encomana alegria; una càlida abraçada a tota la humanitat; una pregària sencilla i oberta dirigida a la Mare de Déu de tots, per aconseguir un món on la justícia i la llibertat deixin de ser utopia. Una cancó feta súplica que vol arribar als cors amb la llumeta de l'esperança. Reflecteix l'esperit ecumènic que sempre ha animat a l'autora.
És una de les cançons que va interpretar el dia del recital.
El poema "Si volieu escoltar" de Salvador Espriu, esdevé cançó gràcies a la música que li va posar en Josep Tero. És un cant que avança pel camí de l'esperança, que encoratja al treball en comú a la recerca del temps perdut. La veu de la Marina Rossell sap donar la força i l'emoció que el tema requereix. Aquesta cançó formava part del primer disc de la Marina, editat ara fa 32 anys. .
Aquesta escritora de complexa personalitat, morí prematurament el 1998, amb la qual cosa la seva figura adquirireix una dimensió més gran, com a part activa d'uns moments decisius de la nostra història més recent.
Nascuda circunstancialment a Barcelona l'any 1952, passà tota l'infantesa a Ivars d'Urgell. Llicenciada en Filologia Clàssica va exercir de catedràtica de Llengua i Literatura Catalana en diversos instituts, però també va portar a terme una important activitat professional com a poeta, traductora i narradora.
A partir de 1977, amb el recull de poemes Cau de Llunes (Premi Carles Riba 1976) va anar publicant diversos poemaris així com la novel·la La passió segons Renée Vivien, i traduccions al català de l'obra de Colete, Yourcenar i Leonor Fini.
Alguns cantautors catalans han musicat els seus poemes, entre ells Marina Rossell.
Participà activament en la política sempre en partits arrenglerats a l'esquerra i també destaca la seva faceta feminista que va saber defensar en tot moment.
S'han fet cèlebres unes frases que són el resum d'un posicionament i emblema del seu esperit lluitador:
A casa no es parlava de política. Com en la majoria de famílies dels anys cinquanta-seixanta, regnava un secretisme temorenc sobre el tema, i en les escoles, aquell nefast sistema educatiu, basat en un nacionalcatolicisme simplista i anihilador, ens deformaven la visió de la història i la comprensió de la societat. En conseqüència, vaig créixer enmig de les tenebres de la ignorància més absoluta. En prou feines era capaç de discernir quina era la causa que havia fet possible el desastre de la guerra, ni la opinió que d'ella tenien els meus pares i familiars més propers. Només sabia que aquells havien estat uns anys de misèria, de fam i de terror que més valia oblidar per anar tirant, encara que interiorment es palpava la infinita mediocritat dels governants. Per això quan, ja passada l’adolescència, començava a escoltar veus que predicaven una nova manera d’interpretar les coses, vaig sortir de la letargia i vaig prendre posició per primer cop. Després de tants anys d’avorriment allò era una novetat excitant i alentadora. La Nova Cançó naixia i ens sacsejava, pels carrers tímides manifestacions atiaven el foc de la revolta i per fi l’esperada mort del dictador, que posava fi a quaranta anys de vergonyosa tirania, omplia d’esperança els cors adormits. Començava una transició incerta però es preveia un horitzó de llibertat. Aquells primers dies el desconcert de les autoritats i l’entusiasme creixent d’uns joves manifestants, propiciava enfrontaments i batusses pels carrers de Barcelona. Llavors vivíem darrera la Universitat Central i més d’una vegada les havíem contemplat des de l’atalaia privilegiada i segura del balcó. Recordo especialment un diumenge de primavera, en que l’espectacle va resultar gairebé èpic: El clam "amnistia, llibertat i estatut d’autonomia" que acompanyava les manis, sonava amb força des del carrer. Al seu reclam, la família en ple, el meu marit, els tres fills llavors petits i jo vàrem sortir al balcó a guaitar l’aldarull. En aquells moments cap vianant imprudent gosava circular per la via conflictiva, ja que es preveia un bon atonyinament: Pel cantó esquerre es podia divisar la colla de nois i noies intrèpids fitant amb crits i pancartes i per la banda dreta s’apropava lentament tot un cos de policia nacional ben proveïts d’escuts i porres. Era emocionant i aterridor trobar-se enmig d’aquell enfrontament i no cal dir per quin cantó es decantava la nostra simpatia. Tot d'una i abans que es produís el xoc violent, la veueta del fill mitjà trencà la tensa espera: -Quins són els bons?- va preguntar com si es tractés d’una pel·li d’indis. El meu marit i jo vàrem somriure devant d'aquella candidesa i no recordo ben bé quina resposta li vàrem donar. Suposo que alguna adequada a la situació i a l’edat del nen. Per a ell devia resultar difícil entendre aquell enfrontament amb unes forces que se suposava que eren d’ordre. No cal aclarir quin final va tenir tot allò ni que, amb el temps, el meu fill va anar entenent de què anava la pel·lícula. Per sort les seves vivències han estat diferents de les meves, però malauradament molts desitjos i moltes esperances s’han anat perdent pel camí i els problemes del nostre país persisteixen de manera tossuda.
Ja ho cantava en Llach a "Companys, no és això", aquesta esplèndida cançó de desencís que ben bé es podria traslladar al moment actual.
COMPANYS, NO ÉS AIXÒ
No era això, companys, no era això pel que vàren morir tantes flors, pel que vàrem plorar tants anhels. Potser cal ser valents altre cop i dir no, amics meus, no és això.
No és això, companys, no és això, ni paraules de pau amb garrots, ni el comerç que es fa amb els nostres drets, drets que són, que no fan ni desfan nous barrots sota forma de lleis.
No és això, companys, no és això; ens diran que ara cal esperar. I esperem, ben segur que esperem. És l'espera dels que no ens aturarem fins que no calgui dir: no és això.
La Nova Cançó va ser un instrument idoni per produir la mena de catarsi alliberadora que la nostra societat necessitava. En essència hi havia el desig de reivindicar la nostra llengua, però també la necessitat de dignificar-la i omplir-la de continguts. Va arribar en uns moments en que s’albirava un raig d’esperança enmig de la llarga nit franquista i potser per això va triomfar, però de tota manera era innegable el mèrit d’uns autors que amb la seva música i les seves lletres enlairaven la cultura i removien les nostres consciències. Destaco especialment en Lluís Llach, a qui he d’agrair alguns dels moments més pletòrics de la meva vida. Dins d’un clima col·lectiu de solidaritat i de revolta, els seus recitals eren una font d’emocions segures, fruit tot plegat d’una ment especialment dotada pel llenguatge musical, que arribava al públic i sabia com fer-lo vibrar. Era admirable el ventall de registres que el noi de Verges era capaç de conrear en cada concert: des de la cançó més combativa fins a la més intimista, passant per un seguit de temes d’un caire més universal. En aquest sentit destacaria el seu amor per la mar, aquesta Mediterrània tan nostra, que va saber evocar a través de cançons memorables. Una de les que m’enamora és “Vaixell de Grècia”, que té una melodia amarada de reminiscències gregues, aparentment alegre, però amb una lletra carregada de contingut pel moment que tant els grecs com nosaltres estàvem patint, ells a causa d’un cop d’estat i nosaltres asfixiats encara sota la dictadura. Aquest vaixell, que besa les aigües gregues majestuosament, que lamenta la seva dissort i acaba inflant les veles per anar tots junts a bon port, ultrapassa la categoria de cançó per esdevenir un himne a la llibertat de gran bellesa simbòlica.
VAIXELL DE GRÈCIA
Si per les albes veieu passar un vaixell Besant les aigües del mar bressol del déus, Feu-li senyal, que pugui veure on som I caminar amb nosaltres cap el nord.
Si no duu xarxa, ni orsa, ni timó, No penseu mai que ho hagi perdut tot, Que el poble sempre podrà inflar el velam Per guanyar onades fetes de por i de sang.
Vaixell que plores igual que plora el meu, Que duus la pena i el dol que porta el meu, Vaixell de Grècia, que no t’enfonsi el tro, infla les veles que anem al mateix port.
I no tant sols ha sabut plasmar la bellesa de la Mediterrània passejant pel mar del déus grecs, sinó que en cançons com “Vinyes verdes vora el mar” evoca un paisatge potser més nostrat, musicant els versos de Josep M. de Sagarra. Aquestes vinyes, que podrien ser en qualsevol indret de la Mediterrània, jo les ubico per proximitat a l’Alt Empordà i al Rosselló “...verd vora el mar mariner”, diu en una estrofa, i allà les podem veure arreu. Quan escolto la melodia recordo aquells paratges, o a l’inrevés, quan hi sóc em ve al cap la cançó i la seva meravellosa lletra. Penso que en Llach, va triar aquest tema per rendir homenatge a l’esperit de la Mediterrània, conjuminant les vinyes i el mar amb l’art d’un gran poeta, i ho va saber enriquir component una inspirada música. Seduït per l’harmonia de les estrofes ell explica: “Senzillament vaig llegir els versos de Sagarra i em va sortir la música”. Gran Llach! Evidentment només amb la unió de dos genis es podien obtenir resultats tan brillants.
VINYES VERDES VORA EL MAR...
Vinyes verdes vora el mar, ara que el vent no remuga, us feu més verdes i encar teniu la fulla poruga, vinyes verdes vora el mar.
Vinyes verdes del coster, Sou més fines que la userda. Verd vora el blau mariner, Vinyes amb la fruita verda, Vinyes verdes del coster.
Vinyes verdes, dolç repòs, Vora la vela que passa; Cap el mar vincleu el cos Sense decantar-vos massa, Vinyes verdes, dolç repòs.
Vinyes verdes, soledat Del verd en l’hora calenta. Raïm i cep retallat Damunt la terra lluenta; Vinyes verdes soledat.
Vinyes que dieu adéu Al llagut i a la gavina, I al fi serrellet de neu Que ara neix i que ara fina... Vinyes que dieu adéu!
Vinyes verdes del meu cor... Dins del cep s’adorm la tarda, Raïm negre, pàmpol d’or, Aigua, penyal i basarda. Vinyes verdes del meu cor...
Vinyes verdes vora el mar, Verdes a punta de dia, Verd suau de cap al tard... Feu-nos sempre companyia, Vinyes verdes vora el mar!
