ENCARA ESTEM ESPERANT

A casa no es parlava de política. Com en la majoria de famílies dels anys cinquanta-seixanta, regnava un secretisme temorenc sobre el tema, i en les escoles, aquell nefast sistema educatiu, basat en un nacionalcatolicisme simplista i anihilador, ens deformaven la visió de la història i la comprensió de la societat. En conseqüència, vaig créixer enmig de les tenebres de la ignorància més absoluta. En prou feines era capaç de discernir quina era la causa que havia fet possible el desastre de la guerra, ni la opinió que d'ella tenien els meus pares i familiars més propers. Només sabia que aquells havien estat uns anys de misèria, de fam i de terror que més valia oblidar per anar tirant, encara que interiorment es palpava la infinita mediocritat dels governants.
Per això quan, ja passada l’adolescència, començava a escoltar veus que predicaven una nova manera d’interpretar les coses, vaig sortir de la letargia i vaig prendre posició per primer cop. Després de tants anys d’avorriment allò era una novetat excitant i alentadora. La Nova Cançó naixia i ens sacsejava, pels carrers tímides manifestacions atiaven el foc de la revolta i per fi l’esperada mort del dictador, que posava fi a quaranta anys de vergonyosa tirania, omplia d’esperança els cors adormits. Començava una transició incerta però es preveia un horitzó de llibertat.
Aquells primers dies el desconcert de les autoritats i l’entusiasme creixent d’uns joves manifestants, propiciava enfrontaments i batusses pels carrers de Barcelona. Llavors vivíem darrera la Universitat Central i més d’una vegada les havíem contemplat des de l’atalaia privilegiada i segura del balcó. Recordo especialment un diumenge de primavera, en que l’espectacle va resultar gairebé èpic: El clam "amnistia, llibertat i estatut d’autonomia" que acompanyava les manis, sonava amb força des del carrer. Al seu reclam, la família en ple, el meu marit, els tres fills llavors petits i jo vàrem sortir al balcó a guaitar l’aldarull. En aquells moments cap vianant imprudent gosava circular per la via conflictiva, ja que es preveia un bon atonyinament: Pel cantó esquerre es podia divisar la colla de nois i noies intrèpids fitant amb crits i pancartes i per la banda dreta s’apropava lentament tot un cos de policia nacional ben proveïts d’escuts i porres. Era emocionant i aterridor trobar-se enmig d’aquell enfrontament i no cal dir per quin cantó es decantava la nostra simpatia. Tot d'una i abans que es produís el xoc violent, la veueta del fill mitjà trencà la tensa espera: -Quins són els bons?- va preguntar com si es tractés d’una pel·li d’indis. El meu marit i jo vàrem somriure devant d'aquella candidesa i no recordo ben bé quina resposta li vàrem donar. Suposo que alguna adequada a la situació i a l’edat del nen. Per a ell devia resultar difícil entendre aquell enfrontament amb unes forces que se suposava que eren d’ordre.
No cal aclarir quin final va tenir tot allò ni que, amb el temps, el meu fill va anar entenent de què anava la pel·lícula. Per sort les seves vivències han estat diferents de les meves, però malauradament molts desitjos i moltes esperances s’han anat perdent pel camí i els problemes del nostre país persisteixen de manera tossuda.

Ja ho cantava en Llach a "Companys, no és això", aquesta esplèndida cançó de desencís que ben bé es podria traslladar al moment actual.

COMPANYS, NO ÉS AIXÒ

No era això, companys, no era això
pel que vàren morir tantes flors,
pel que vàrem plorar tants anhels.
Potser cal ser valents altre cop
i dir no, amics meus, no és això.

No és això, companys, no és això,
ni paraules de pau amb garrots,
ni el comerç que es fa amb els nostres drets,
drets que són, que no fan ni desfan
nous barrots sota forma de lleis.

No és això, companys, no és això;
ens diran que ara cal esperar.
I esperem, ben segur que esperem.
És l'espera dels que no ens aturarem
fins que no calgui dir: no és això.