M`. ANTÒNIA SALVÀ

Heus aquí una notable poeta, una altra "mare literària", supervivent enmig del panorama d’ignorància sistemàtica a que ha estat sotmès el sexe femení, que mereix ser rescatada d’un oblit immerescut i ocupar el lloc preeminent que li pertoca. El seu poema “D’un cactus” resumeix de manera simbòlica la tossuda supervivència de la dona escriptora tan repetidament invocada per M. Mercè Marçal. Per aquest motiu i per mèrit propi li escauria “figurar en qualsevol antologia de la poesia catalana”, segons declaració de l’escriptora, que en fa un elogi fervent "... i al cap del temps, damunt les pedres dures, furgant per les llivanyes i juntures, trobí el vell drac encara aferrissat". Aquest poema forma part del recull “El retorn” publicat el 1934.

RESUM BIOGRÀFIC

M. Antònia Salvà va néixer a Palma el 1869, filla d’una família de terratinents. El contacte amb la Renaixença mallorquina i amb l’escriptor Miquel Costa i Llobera, potencià la seva vocació literària. Va dedicar la seva vida a escriure, traduir i llegir. Passà llargues temporades en la casa pairal de La Llapassa, a l’interior de l’illa, i d’allà en va extraure una manera d’escriure ”rica en expressions i matisos de la llengua viva i popular de Mallorca de casi fa cent anys”, segons escriu Lluïsa Julià en el pròleg a “Mireia”. L’any 1907 fa un viatge a Orient amb Costa i Llobera i plasma les seves impressions en un quadern titulat “Viatge a Orient”. El 1910 publica el primer llibre de poesies i fa amistat amb Josep Carner que es converteix en el seu mentor literari. Després segueixen els poemaris “Espigues en flor” (1926) “El retorn” (1934) “Llepolies i joguines” (1946) “Cel d’horabaixa”(1948) i “Lluneta de pagès” (1952)
Va fer nombroses traduccions d’autors diversos entre ells Alexandre Manzoni, Giovanni Pascoli o Francis Jammes, així com “Les illes d’or “ i “Mireia”, de Frederic Mistral.

La seva obra s’insereix en la temàtica rural, basada en l’observació de la natura per interioritzar-la, amb el rerefons de les cançons populars mallorquines molt vives en la gent del camp del seu temps.

L'ARANYA OSCIL·LANT

Cada passa que don, una escomesa;

cada escomesa un nou fruir gentil;

som com l'aranya d'un encís corpresa

que es penja, extasiada, del seu fil.

La mantén somniosa i gronxadora

el sol ixent que l'ombra allargassà;

la matinal rosada que eixamora

el pinotell, la boira que es desfà.

Amb capet punxagut la cogullada;

amb roges barbarelles el ropit:

trobar-los com a cosa no cercada,

sentir encomanar-me llur delit,

restar ignorada -quan el cor se'n vola-

per camins d'oblidança plens de pau,

i fer d'aquesta pau ma dolça escola,

oh joia eterna del meu dia blau!