CREPUSCLE
Mica en mica, tranquil·la, la vida s’escola,
el que avui és present esdevindrà passat;
Mica en mica, tranquil·la, la vida s’escola,
el que avui és present esdevindrà passat;
Nou verd lluirà el bosquet de pollancres.
Poc a poc, a pleret, va creixent el demà.
Per les raconades se sent la petjada
de veus, plors i rialles d'un dia llunyà.
Caminen espectres per la vella cambra,
teranyines de records senyoregen l’espai.
A redós de la nit el capvespre avança,
comparteix son secret un crepuscle germà.
Captiva d’enyor sospira la memòria,
encenall fugisser que en la fosca es desfà.
Poc a poc, a pleret, va creixent el demà.
Per les raconades se sent la petjada
de veus, plors i rialles d'un dia llunyà.
Caminen espectres per la vella cambra,
teranyines de records senyoregen l’espai.
A redós de la nit el capvespre avança,
comparteix son secret un crepuscle germà.
Captiva d’enyor sospira la memòria,
encenall fugisser que en la fosca es desfà.
Francina Gili
Estàs feta una GRAN poetesa. Quina enveja... sana, molt sana, però enveja al cap i a la fi.
ResponEliminaFrancina, m'ha agradat molt.
ResponEliminaEsbalaïda, m'has deixat... si, jo pugues, tant sols una miqueta... jo, no es enveja, es admiració..
ResponEliminaun poema ple de saviesa i tendresa.
ResponEliminaRaimunda