VERDAGUER AL MENJADOR

La grandesa d’un poeta es podria mesurar pel impacte emocional que causa al receptor que el llegeix. La poesia de Jacint Verdaguer té la capacitat de penetrar en l’ànima i desvetllar impressions intenses en moments inesperats. Avui, el menjador de casa, ha estat testimoni d’un d’aquests moments.
Encara captiu d’admiració el meu esperit per la jornada poètica que cada any la Dolors ens depara, he gosat llegir al meu marit, a l’hora de les postres, el poema dedicat als dos campanars del Canigó, el de sant Miquel i el de sant Martí, tan sols per palesar el que ha estat una jornada radiant. Conscient de les meves limitacions declamatòries, i molt més després d’haver escoltat el meravellós recital de l’Anna Maluquer, anava desgranant el vers, procurant, això sí, posar l’ànima i el cor en el planyívol diàleg entre els dos gegants del Conflent:
“Una nit fosca al seu germà parlava
lo de Cuixà: -Doncs que has perdut la veu?
Alguna hora a ton cant me desvetllava
i ma veu a la terra entrelligava
cada matí per beneir a Déu.
-Campanes ja no tinc –li responia
lo ferreny campanar de San Martí.-
Oh!, qui pogués tornar-me-les un dia!
Per tocar a morts pels monjos les voldria!
Per tocar a morts pels monjos i per mi.”
Llegia el poema, mentre la lírica punyent d’en Verdaguer anava envaint de sentiment el menjador. A la darrera estrofa, aquella en que, de forma apoteòsica, la “muntanya engallardida” mostra inapel·lable l’orgull de saber que, malgrat tot, romandrà per sempre allà on és: “Lo que un segle bastí, l’altre ho aterra, mes resta sempre el monument de Déu; i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra al Canigó no el tiraran a terra, ...”, en aquest punt la meva veu s’ha trencat I, ofegada d’emoció no he pogut acabar el fragment que arrodoneix el vers, aquell en que sentencia que “no esbrancaran l’altívol Pirineu”.
Somrient desconcertada per aquesta eclosió emotiva que m’ha sorprès, he alçat els ulls cap el meu espectador, com per demanar excuses, i llavors he estat conscient de la força de la paraula verdagueriana. El somriure també confós del meu marit, i els ulls brillants, influïts sens dubte per la barreja de sensacions que traspua el colpidor poema, m'ha semblat que manifestaven similar emoció a la meva. L’amor a la muntanya eterna, a la pàtria; l’enyor per un paisatge nostrat, per un territori perdut, pel pas d’un temps inexorable i sobretot l’admiració per la bellesa d’uns mots, tots aquests sentiments, ens han desvetllat autèntiques emocions. En aquest moment i en aquest menjador, l’esperit d’en Verdaguer ha reafirmat el seu poder inqüestionable.