A CONTRA-LLUM, A CONTRA-LLEI

A CONTRA-LLUM, A CONTRA-LLEI

No sé estimar-te sense el feix
d’ombra que em fa gep a l’esquena
-com la deixalla més obscena
a contra-llum del cant que neix.

No sé estimar-te sense el pes
pes mort que llasta barca i ombra
-com l’ala estèril del pesombre
a contra-llum del somni tes.

No sé estimar-te sense mort:
salpa l’amor, foll com un rei
que, enverinat, cerqués remei
en l’alta nit i fora port.

A contra-llum, a contra-llei
no sé estimar-te sense mort.

CANÇÓ DE LA BRUIXA CREMADA

Bruixa, que és de matinada,
ja surten els muriacs
que et fan nit a la finestra
i t’enramen el portal.

El portal t’enramen d’arços
i el balcó de tempestats.
Surt, la bruixa a trenc de dia
com una ombra al camí ral.

Bruixa, arrenca’t de les trenes,
que s’acosta el sol botxí,
amb el seu arc de sagetes
mulladetes de verí.

De la teva cabellera,
en farem coixí daurat
per als xiquests de la vila
que la son els has robat.

Bruixa, els teus ulls cremen massa:
per això els darem el foc.
Cap fadrí darrera cendra
perdrà els passos ni la sort.

Bruixa, plou sobre la vila,
ja sols resta el teu vestit,
a pleret la nit s’acosta
tota negra d’estalzim.

POEMES DE L'EXPOSICIÓ DE M.MERCÈ MARÇAL

COR

Construir, sang a sang, aquest amor
fent i desfent, i refent el teixit,
com una balanguera fora seny
i maldestra que tempta, a l’endeví,
camins de mans incertes, mar obert,
però sense el secret, sense la clau.

(Desglaç)

Aquest poema ens parla del fort impuls d’un amor que vol anar endavant i no encerta com reeixir. Representa la recerca incansable d’un ideal intuït, d’un desig que busca i busca però no troba la manera d’expressar-se; i mentre va “fent i desfent”, sense referents, sense brúixola orientadora enmig del mar obert, sempre anhelant descobrir un camí que condueixi a la plenitud.

ARBEQUINES DE L’AMOR

Ai, amor, si vols passar
per dessota l’oliver,
que la lluna juga a cuit
sobre l’herba del terrer!

Per dessota l’olivar,
amor sí que hi passaré,
plenes d’olives i amor
ai!, les butxaques del vent.

Fulles altes i petons,
pluja dins l’aire enramat,
arbequines de l’amor,
ai quin deix més amargant!

Ai quin deix més amargant
l’amor menut a la dent!
Les mans de seda del vent
em despullen l’oliver!

(Sal oberta)

Aquest poema em fa pensar en un amor juganer, un amor que va i bé, que tan aviat s’enlaira per les fulles altes, com deixa un regust amarg. Reflecteix un amor jove, impulsiu, ple de joia però encara poc sòlid, pendent d’un atzar capriciós. Les petites coses, les arbequines, poden anar teixint un entramat de greuges que farà trontollar aquest amor. Hauria de créixer, perquè d’altra manera morirà en mans d’un canvi de vent sobtat.

M`. ANTÒNIA SALVÀ

Heus aquí una notable poeta, una altra "mare literària", supervivent enmig del panorama d’ignorància sistemàtica a que ha estat sotmès el sexe femení, que mereix ser rescatada d’un oblit immerescut i ocupar el lloc preeminent que li pertoca. El seu poema “D’un cactus” resumeix de manera simbòlica la tossuda supervivència de la dona escriptora tan repetidament invocada per M. Mercè Marçal. Per aquest motiu i per mèrit propi li escauria “figurar en qualsevol antologia de la poesia catalana”, segons declaració de l’escriptora, que en fa un elogi fervent "... i al cap del temps, damunt les pedres dures, furgant per les llivanyes i juntures, trobí el vell drac encara aferrissat". Aquest poema forma part del recull “El retorn” publicat el 1934.

RESUM BIOGRÀFIC

M. Antònia Salvà va néixer a Palma el 1869, filla d’una família de terratinents. El contacte amb la Renaixença mallorquina i amb l’escriptor Miquel Costa i Llobera, potencià la seva vocació literària. Va dedicar la seva vida a escriure, traduir i llegir. Passà llargues temporades en la casa pairal de La Llapassa, a l’interior de l’illa, i d’allà en va extraure una manera d’escriure ”rica en expressions i matisos de la llengua viva i popular de Mallorca de casi fa cent anys”, segons escriu Lluïsa Julià en el pròleg a “Mireia”. L’any 1907 fa un viatge a Orient amb Costa i Llobera i plasma les seves impressions en un quadern titulat “Viatge a Orient”. El 1910 publica el primer llibre de poesies i fa amistat amb Josep Carner que es converteix en el seu mentor literari. Després segueixen els poemaris “Espigues en flor” (1926) “El retorn” (1934) “Llepolies i joguines” (1946) “Cel d’horabaixa”(1948) i “Lluneta de pagès” (1952)
Va fer nombroses traduccions d’autors diversos entre ells Alexandre Manzoni, Giovanni Pascoli o Francis Jammes, així com “Les illes d’or “ i “Mireia”, de Frederic Mistral.

La seva obra s’insereix en la temàtica rural, basada en l’observació de la natura per interioritzar-la, amb el rerefons de les cançons populars mallorquines molt vives en la gent del camp del seu temps.

L'ARANYA OSCIL·LANT

Cada passa que don, una escomesa;

cada escomesa un nou fruir gentil;

som com l'aranya d'un encís corpresa

que es penja, extasiada, del seu fil.

La mantén somniosa i gronxadora

el sol ixent que l'ombra allargassà;

la matinal rosada que eixamora

el pinotell, la boira que es desfà.

Amb capet punxagut la cogullada;

amb roges barbarelles el ropit:

trobar-los com a cosa no cercada,

sentir encomanar-me llur delit,

restar ignorada -quan el cor se'n vola-

per camins d'oblidança plens de pau,

i fer d'aquesta pau ma dolça escola,

oh joia eterna del meu dia blau!

CANÇÓ DEL BES SENSE PORT

M. Mercè Marçal escriu “Sal oberta” fent un discurs autobiogràfic que s’inicia amb poemes centrats en l’amor i la solitud, referits sobretot al tema de la maternitat, una experiència difícil d’elaborar poèticament per manca de referents llegits. Segons declara, en aquests poemes vol reflectir la problemàtica presa de decisió, -que passa per diferents fases de negació o afirmació- fins el moment previ del naixement.

Dins del recull de poemes cantats per diversos artistes, en commemoració dels deu anys de la mort de M. Mercè Marçal, destacaria aquesta "Cançó del bes sense port", del llibre "Sal oberta" on es fa palès el mestratge de l'autora, així com l'encertada interpretació de la cantant M. Cinta.

POEMES DE L'EXPOSICIÓ DE M. MERCÈ MARÇAL

El poema de la MMM “Ull” ens parla d'aquells que es guarneixen per anar a la festa seguint el ritual que marca la data, i arraconen per uns moments qualsevol circumstància negativa. Volen gaudir de la gresca per oblidar.

Però també m’ha fet pensar en aquells altres que es veuen obligats a disfressar el cos i l’ànima per sobreviure, i la clàssica figura del còmic que ha de fer riure mentre per dins el consumeix la tristor ho escenifica. Per un moment he visionat una d’aquelles patètiques pel·lícules del gran Fellini, impregnades d'amargor, on personatges de la faràndula o del circ deambulaven melancòlics al so de la música de Nino Rota. El món de les emocions, sorgia en aquells drames lírics, amb el mestratge que només el celebrat director sabia desplegar. També he pensat per un moment en els personatges erràtics de "Bon dia tristesa", la novel·la de Françoise Sagan, abocats a una vida desenfrenada, irreflexiva, sempre fugint de la realitat per no enfrontar-se a la pròpia misèria.
Qui sap amb qui pensava la M. Mercè Marçal quan el va escriure, no crec que fos en aquests personatges; potser el poema obeeix a unes connotacions particulars o pretén reflectir la careta que ens posem per representar el que no som, però en tot cas, tot ell manifesta la voluntat d'escapar per respirar un aire nou, l'anhel de disfressar la pena, i la troballa de les llàgrimes acolorides del final ho resumeix magistralment.

---

ULL

Bon dia tristesa.

Vesteix-te de setí!

Pinta't el front

els núvols i la lluna

i anem al ball

que ja s'atansa l'hora!

Carnestoltes duu llàgrimes

de colors a la galta.