MARES LITERÀRIES - L'OBRA DE CLEMENTINA ARDERIU

“Clementina em dic, Clementina em deia...” Aquest nom que, en llavis de l’amant cobra per a ella una bellesa ignorada, il·lustra el sentiment de tota l’obra d’una poeta singular que encarna l’altra visió: la visió més femenina, “el fer i desfer de la vida quotidiana” aquesta “vida de dona com les altres, com tantes altres”, segons confessa la mateixa Clementina. Sembla voler declarar-se abans que res esposa i mare, i que la casa representi el centre del seu món poètic. Imagino la lluita d'aquesta dona per fer compatibles les dues grans empreses que conformen la seva vida, un esforç que, a cap home (ni tampoc al seu) s'ha exigit mai. Ella, la muller del gran escriptor Carles Riba, excel·lí en totes dues per un desig natural que decidí afrontar.

Però M. Mercè Marçal no es vol quedar en la visió de dona en estat pur que molts han adjudicat a l’eminent poeta, sinó que hi veu molt més que això. En aquesta acceptació de la feminitat com a destí que ella assumeix -“Dona i destí secularment caminen...”- hi sap reconèixer l’impuls vital que la portaria a trencar el model que ella ha decidit per endavant, “Llibertat, frena el pas que potser falliria”. La seva veu d’individu vol escapar però al mateix temps una altra veu la crida a refer la trama que ha esquinçat. M. Mercè Marçal en “Introducció a Clementina Arderiu” parla de la tensió existent entre l’acceptació ideològica del model femení, i per altra banda, de tot allò que representa una aventura capaç de transgredir l’ordre creat. La mar, com a figura femenina en perpetu moviment, origen de la vida i alhora desig i passió, és viscut en algun poema com un esgarriament involuntari i el retorn a la terra ferma com el retrobament de la “pura ventura”. Però enmig del poema, abans d’aquest retorn a “l’ordre ancestral”, la mar l’ha fascinat.
En el llibre “Sota el signe del Drac” la figura de Clementina Arderiu hi és present en tot moment, potser precisament per l’atracció que exerceix sobre Marçal una figura a voltes contradictòria, que expressa l'intern coratge amb espurnes de llibertat. Hi ha en ella una "petita esbojarrada" que clama, una revoltada que, ara i adés ha de tornar a tancar en aquella cambra fosca on ni l'amat ni tan sols ella mateixa no hi podria entrar sense perill (introducció, selecció i articles de MMM a "Contraclaror"). En tots els comentaris sobre l'obra de l'Arderiu, posa en relleu el conflicte inherent que patia pel fet de viure en un context on ser dona i creadora era difícil.

La seva generació va quedar marcada per la Guerra Civil . Tant ella com Carles Riba van viure a França fins el 1943, per després instal·lar-se a Barcelona i convertir-se en referent. La seva poesia va ser reunida per la mateixa autora a "Obra poètica".
Per a molts crítics la poesia de Clementina només és clara i optimista, sense massa tensió; una mena de cant de plenitud i res més. Segons Rosa Leveroni, "d'aquesta claredad, ella, com tots els veritables poetes, en fa brollar el misteri". I la seva acceptació de la part més cruel de la vida fa palesa la seva valentia i mereix el comentari de Jordi Sarsanedas: “La cançó de Clementina Arderiu és la del coratge de viure, amb goig de viure, de viure fins i tot la mort, amb esperança”
Jo la resumiria com l'obra d'una dona intel·ligent, sensible i culta, que va saber transformar en poesia la seva vida quotidiana, malgrat la pressió d'un entorn limitador.

---

CANÇÓ D'ABRIL

---

Hi tornarem al sol solet!

Tira el brasser per la finestra,

llença la capa i el barret!

Que vingui el sol com una festa

i ja no vull sentir més fred.

Oh, quin airet!

Ja les paraules prenen ales

i no cal dir-les sota veu,

que en pensament tinc mar i cales

i cama nua fins el peu

Adéu mimoses i nadales:

clavells veureu.

Fugi l'hivern, fugi la por.

Morir? Quan no s'arrisca gaire.

Hem de sortir d'aquest racó

-deixem-hi el pec i el rondinaire:

sortim a l'aire germinal

amb ulls d'infant que mirent alt.

---

RESUM BIOGRÀFIC

---------------------

1889 Neix a Barcelona, filla de família d'argenters.

1916 Casament amb Carles Riba - Publica Cançons i Elegies.

1920 Publica L'Alta llibertat. Estada a Itàlia.

1921 Neix el seu fill Jordi.

1922 Estada a Alemanya.

1923 Neix el seu fill Oriol.

1926 Neix la seva filla Eulàlia.

1927 Viatja a Grècia.

1928 Neix el seu fill Francesc.

1934 Mort en Francesc.

1936 Publica Cant i Paraules dins el recull dels seus Poemes.

1939 - 1943 Estada a França fugint de la dictadura.

1943 Retorn a Barcelona - Estada a Puig d'Olena.

1946 Primera edició de Sempre i Ara.

1952 Segona edició, amb nous poemes, de Sempre i ara, amb pròleg d'Espriu.

1959 Publicació de És a dir... premi Ossa menor i Lletra d'Or - Mort de Carles Riba.

1968 L'esperança encara.

1973 Obra poètica completa.

1976 Mort a Barcelona als 87 anys.

1985 MMM edita Contraclaror.Antologia poètica, una selecció apassionada de la seva obra.

MARES LITERÀRIES - SIMONE DE BEAUVOIR

M. Mercè Marçal afirmava que no hi havia genealogia femenina de la cultura i que era necessari construir-la i recuperar el temps perdut revisitant els textos de les escriptores que ens han precedit: “Fer les preguntes adients al passat ens ha de permetre dotar-nos de mares simbòliques”. Estudiosa de la literatura femenina catalana es preocupà en divulgar-la a fi de que fos valorada. Així mateix altres escriptores d’arreu foren àmpliament revisades per tal de trobar el tan cercat llinatge femení, l’eix vertebrador que donés sentit a l’ira continguda pels anys de silenci.
Del seu llibre de proses “Sota el signe del drac”, en el capítol titulat “La passió amorosa” al·ludeix sovint Simone de Beauvoir. Estic segura que, qüestionada o no, una obra tan important com la d’aquesta escriptora francesa, devia merèixer minuciosa revisió per part de Marçal. Però, en el context que ella travessava en aquells moments, els objectius existencialistes oferien solucions gairebé automàtiques a l’alliberament de la dona; aquest posicionament tan clar el veia com inassolible i no deixà de produir-li una certa enveja, segons pròpia confessió.
Simone de Beauvoir (1908-1980), escriptora, filòsofa i feminista, neix a París en el sí d’una família burgesa i catòlica, però ben aviat el seu pensament i determinació conformen una personalitat ben definida. Als 14 anys deixa de ser creient i diu: “...no desitjo creure: un acte de fe és l’acte més desesperat que existeix i vull mantenir-me lúcida en la meva desesperació. No vull mentir-me a mi mateixa”. Ingressa a la Sorbona i allà coneix a Jean Paul Sartre, “l’amor essencial” amb qui segellà una mena de pacte enfront a altres “amors contingents” o aventures que cada qual podria mantenir per la seva banda. Tot això i el combat permanent en defensa de llibertats individuals i col·lectives, els converteix en paradigma del pensament existencialista, que considera l’home com a únic responsable del seu ésser concret, per damunt de creences deterministes.
Professora de filosofia a Marsella, es trasllada més tard a París on manté relacions lèsbiques amb algunes alumnes i ha de suspendre l’ensenyament a causa d’una denúncia per “corrupció de menors”. Això fa que reorienti la seva vida cap a la literatura.
El 1943 publica “La invitada”, ficció de la seva pròpia relació amb Sartre, i segueixen altres llibres i assaigs filosòfics, i quatre autobiografies que corresponen a diferents períodes vitals, entre elles “Memòries d’una jove formal”.

La seva obra cabdal, reconeguda mundialment és “El segon sexe” (1949) on aprofundeix en l’ànima femenina i la seva mil·lenària condició. Allà l’autora descriu una societat que manté la dona en situació d’inferioritat a través dels mites, les civilitzacions, les religions, la biologia i les tradicions. “Ell és el subjecte, l’absolut: ella és l’altra cosa”. A l'època de la seva publicació causa gran escàndol en molts cercles.
El 1954, obté el premi Goncourt per l'obra “Els mandarins” on tracta el tema de la postguerra i descriu la seva relació amb Nelson Algren, escriptor americà.
El 1964 publica “Una mort molt dolça”, document colpidor, lúcid i poètic alhora on descriu pensaments i reflexions prop del llit de la mare moribunda. El mateix Sartre considerava aquest relat com un del millors de l’autora. Faig esment molt especial d’aquest llibre, que potser m’ha portat a triar l'escriptora, pel bon record de la seva lectura, ja fa molts anys, al poc temps de ser publicat, record que conserva la mateixa vigència en rellegir-lo ara. Les diferències de pensament no són obstacle perquè els sentiments d'amor aflorin de manera delicada en el moment de la mort. Diu en diferents passatges: ” Quan algú que estimem desapareix, paguem amb mil colpidores recances la culpa de sobreviure”. ”La mareta estimada dels meus deu anys ja no es distingeix de la dona hostil que oprimí la meva adolescència; les vaig plorar totes dues plorant la meva vella mare”.
Moltes altres títols, entre novel·les i assaigs conformen la seva obra, sobretot en l’apartat de memòries on podríem citar “La plenitud de la vida” (1960), “La força de les coses” (1963), o “La vellesa” (1970).
Capítol apart mereix l’obra pòstuma “Cartes a Sartre” (1990) on l’escriptora fa una dissecció meticulosa de la vida quotidiana de Sartre, incloent el trist i decadent final, que potser es podia haver estalviat, segons alguns crítics. En realitat aquesta implacable recopilació de diaris, lluny de justificar la intensa relació que va mantenir amb el filòsof i d'admetre una influència innegable, esdevé un acte de reafirmació d’ella mateixa.

El conjunt de l'obra determina l'essència del seu pensament i no amaga detalls sobre la seva sexualitat i la plena llibertat amb que va ser exercida; al mateix temps és un retrat fidel de les seves contradiccions: fortalesa i debilitat. En aquest sentit, per la sinceritat del testimoni, i la seva entrega a la causa feminista es pot considerar Simone de Beauvoir com una mare literària.

M. MERCÉ MARÇAL I LA MITOLOGIA

Els mites representen un intent per fer comprensible l’univers en termes humans i explicar l’origen del món. Impregnaven la vida quotidiana de l’antiga Grècia que usava la mitologia per explicar fenòmens naturals i diferències culturals. Aquests fets introduïen històries fantàstiques protagonitzades per déus i herois. Dels antics mites n’han quedat personatges arquetípics, i els temes clàssics han inspirat abundant material en la poesia, en les arts plàstiques, i en la música.
No és estrany que M. Mercè Marçal se sentís atreta pel tema mitològic, considerant la rica fantasia que desprén la seva obra. El coneixement que tenia dels poetes clàssics li va permetre abordar en la seva lírica aquests assumptes, portant-los al seu terreny. I també en aquest sentit, quan analitza l’obra literària d’altres dones en el seu llibre de proses SOTA LA PELL DEL DRAC, invoca la paraula fúria, fent esment a les terrorífiques Fúries de la mitologia. Moltes d'aquestes escritores, com Mercé Rodoreda, Caterina Albert, Anna Dodas, o Emily Dickinson, volquen en els seus treballs una duresa i una violència deliberada, com a venjança per l'esforç que els ha suposat dedicar-se a la feina d'escriure per la seva condició de dones.

----

Diu Anna Dodas en el seu llibre pòstum, El volcà:

----

Saps què s'amaga

sota el pacífic verd

vellutat d'arbres?

el roig

què xucla la blanca

flor, per crèixer tan fràgil

si no és el foc?

i la muntanya esvelta

tota sola i segura

té a la panxa el tro.

----
LES FÚRIES
----

Els romans les anomenaven les Fúries i els grecs les Erínies per adular-les. Són les personificacions femenines de la justícia i de la venjança. Se les considera filles de la Nit. De número indeterminat, Virgili en va fixar tres: Alecto (incesant), Megera (despit), i Tisífone (assassinat venjatiu). Alades i amb ulls flamejants, amb llargs cabells barrejats amb serps, perseguien a qui tenia massa poder, castigaven cegament a qui transgredia el que estava establert cometent crims contra les lleis naturals. Un exemple d'aquesta venjanza fou el càstig que caigué sobre Orestes com a assassí de la seva pròpia mare.

HAIKUS SOBRE L'OBRA DE WILLIAM BLAKE

La lectura dels Proverbis de l'infern de William Blake m'ha inspirat aquests haikus.

És feina inútil
llevar la bena al neci:
la du clavada.

Instant efímer,
volaràs lluny de casa.
L’atzar té ales.

Rumors i tòpics,
barata paperassa;
rabent s’escampa.

Ha mort un arbre;
tothom vol fer-ne llenya.
Gentil escalfa.

Aspra muntanya,
no costa la pujada
si el camí canta.

Dues mirades:
negra foscor veu l’una,
estels veu l’altra.

Sense vergonya,
robem la fantasia
de la infantesa.

ALGUN DIA , SENSE PRESSES...

Algun dia, sense presses, realitzaré un projecte conreat de molt antic: Em llevaré silenciosa a trenc d’alba, em penjaré a l’esquena una motxilla amb menjar i beure, i enfilaré carrer avall amb la meva càmera, decidida a contemplar la ciutat a través d'uns ulls nous. Si el temps m’acompanya i el dia és clar, visionaré el contrallum del sol des de llevant, i junts caminarem vora la mar, enfocant platges i ports fins arribar al rovell de l'ou de la ciutat. Allà m'aproparé amb un zoom al senyor Colom, moment sublim que quedarà eternitzat. Tot seguit, remuntaré una Rambla adormida, lliure encara d’estàtues i de turistes que ocuparien un primer pla massa agressiu, i la meva imaginació, agraint la fotogènia de la pau, em transportarà a altres èpoques en sèpia, quan aquest era un paisatge amable que estimava la ciutat. Després enquadraré el gòtic i ciutat vella, procurant ignorar qualsevol defecte o brutícia que gosi malmetre les panoràmiques que aniré clicant, encara que és molt possible que en algun racó fosc i humit en blac i negre s'encengui el flash. La plaça de San Jaume i els seus dos nobles edificis, em rebran amb gentilesa, fent gala de refinada cortesia i jo els correspondré deixant-los tan ben retratats com es mereixen. Serà indispensable disparar l'objectiu en solitari, sense interferències ni consells ben intencionats que distorsionin la meva tasca fotogràfica, que vull que sigui molt personal. Fóra inútil intentar descriure ara els racons insòlits que el meu visor descobrirà amb aquesta nova òptica que estrenaré algun dia sense presses, i serà molt millor que la meva obra gràfica faci la feina de parlar per mi.

ALGUN DIA...

Algun dia,
m’agradaria cridar al temps
per aturar-lo,
i jugar amb ell al meu caprici;
fer-ho tranquil·lament, sense desfici.
Tan sols per retrobar instants amics.
i saludar-los.

Algun dia,
descabdellaria records
i somniaria,
estiraria el fil de la memòria,
el temps segueix rodant, eterna nòria.
Tan sols per caminar de nou plegats,
què no daria!