LA CASA QUE VULL

En Lluís Llach va musicar aquests versos de Salvat-Papasseit en una època en que se sentia especialment atret per textos dels nostres poetes. En el mateix àlbum "i si canto trist..." editat als anys setanta, inclou un poema de Marius Torres, un altre autor mort també en plena joventut. Confessa en Llach que, quan s'estava fent una casa a l'Empordà que li permetia gaudir d'una vista de la plana, va llegir els versos i s'hi va sentir identificat. El ritme i l'originalitat instrumental transmeten una alegria i una vitalitat molt adients a l'esperit del poeta.

SALVAT-PAPASSEIT

Del gran poeta Salvat-Papasseit cal ressaltar entre altres, tres facetes importants: La vital, la nacionalista i l'amorosa.
Destaca la vital pel seu entusiasme per tot el que l'envoltava malgrat l'enfermetat que el va dur a la mort als trenta anys, i haver patit altres adversitats. Quan escriu al seu amic J. M. López Picó, agraeix el do de poder obrir la finestra i veure el sol un altre dia: "Jo sento l'endemà com un meravella, promesa que m'han fet i que no em neguen mai".

A "Res no és mesquí" diu:

"... ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit".

I també:
"...Primavera d'hivern - Primavera d'estiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla, verda eternament".

En la faceta amorosa diu en unes estrofes del poema "Dóna'm la mà":

Dóna'm la mà que anirem per la riba

ben a la vora del mar bategant,

tindrem la mida de totes les coses

només en dir-nos que ens seguint amant.

"Les barques llunyes i les de la sorra

prendran un aire fidel i discret,

no ens miraran; miraran noves rutes

amb l'esguard lent del copsador distret."

ELS COLORS DE LA VIDA

La vida ens regala trossets de dolor i de joia, de serenor i d’angoixa, de plenitud i d’aflicció. Els va intercalant sense ordre, i precisament aquesta alternança fortuïta ens hauria de servir per saber valorar els moments que ens donen felicitat. La persona que està disposada a veure el cantó amable de les coses i que és capaç de no perdre la il·lusió, es pot considerar afortunada.
No cal assolir grans projectes, ni aspirar a coses extraordinàries per assaborir aquest goig de viure. Simplement es tracta d’obrir els ulls al que tenim a la vora i saber-hi incorporar dosis d’optimisme. De vegades els fets que ens acompanyen transmeten instants de felicitat autèntica; l’objecte més impensat pot esdevenir un estri preciós insubstituïble.
I precisament ha estat un objecte tan simple com una senzilla caixa de llapis de colors, la que m’ha proporcionat moments d’intens benestar. Recordo aquelles primeres capsetes de cartró de colors Alpino que arribaven puntualment cada any per Reis a casa dels avis. Posseïen un poder de seducció que altres joguines no podien aconseguir. Amb els anys, les caixetes es convertiren en estoigs més equipats i finalment, en caixes metàl·liques ben proveïdes; però en totes elles he sentit la mateixa fascinació al moment de obrir-les.
M'atrau en primer lloc la mateixa naturalesa del color: l’alegria del blau, la lluminositat del grog o la intensitat del vermell com a colors bàsics; però ben aviat em sedueix tota la policromia i puc imaginar un univers fantàstic ple de possibilitats. Els veig com la mateixa vida: alguns clars, altres obscurs; uns molt intensos, altres apagats, alguns misteriosos. Els uns animant, altres contrastant, tots disposats a complir una funció determinada. Em satisfà veure'ls arrenglerats per tonalitats, amb la punta ben afilada, llestos per servir. M'agrada la noblesa de la matèria, el tacte natural de la fusta, la forma allargada que convida a acaronar, la seva olor. S'han convertit en companys inseparables, còmplices dels meus deliris artístics. Qui sap quin d'ells hauré de triar en el proper dibuix. Serà potser el blau del cel quan fa sol, l’alegre verd de l’herba tendra, o potser un siena fosc que representi la terra? Tinc a la mà l’estri màgic que animarà un escenari nou amb la vida que jo li sàpiga donar. No és això una meravella? Potser l'intent fracasarà i no reflectirà el que havia previst, però el fracàs m'esperona. Segurament em servirà per no tornar a caure en el mateix error i el pròxim dibuix sortirà millor. Aquesta caixa de colors sintetitza l’essència d’un projecte, un viatge a l'esperança.

CONSIDERACIONS SOBRE LA XERRADA DE LA NOVA CANÇÓ - ELS VELLS AMANTS

La conferència del professor Jordi Giró sobre la cançó, va posar sobre la taula un tema que a mi particularment em va afectar en el seu moment: El de la reconversió a la llengua castellana dels nostres cantants. Molt especialment vaig sentir-me traïda quan ho va fer en Joan Manuel Serrat. Era una època en que encara trobàvem que eren necessaris cantants com ell, gent que demostrés que es podia arribar a ser un número u cantant en català, com ho va fer amb la seva "Cançó de matinada". O és que no assolien èxit composicions cantades en anglès? Per tant no podia ser un impediment fer-ho en català, si la cançó tenia prou mèrits. Crèiem que amb ell la cançó i en conseqüència la nostra llengua, hauríen tingut el ressorgir que molts desitjàvem. L'embolic a l'entorn del Festival d'Eurovisió, es produí perquè en Serrat es va sentir manipulat, segons ell mateix va manifestar, i això va animar el nostre panorama, però al cap de poc temps d'aquell rebombori, la seva decisió d'interpretar en castellà ens resultà desconcertant i decebedora.

Reflexionant sobre tot plegat, crec que en Serrat, com ja va apuntar el professor Giró, mai no es va sentir prou identificat amb un moviment reivindicatiu, tot i estimar la Cançó que li havia fet de trampolí i era de preveure que més aviat o més tard faria el pas de cantar en castellà; ell volia triomfar i sabia que arribaria més fàcilment al gran públic de la manera que alguns sectors gairebé li exigien. I es pot dir que així ha sigut. En Serrat ha triomfat arreu jugant als dos camps. Per a molts hauria estat bonic que s'hagués mantingut fidel a la llengua encara que no hagués assolit tant de ressò, com han fet altres cantants, però això no es pot exigir a ningú; és més aviat una qüestió de sentiment i de criteri personal.

--------------

La cançó d'en Joan Manuel Serrat "Els vells amants" té una lletra que evoca tot un món de sensacions, i la melodia suau que l'acompanya harmonitza perfectament amb el missatge que vol transmetre. Tota ella està amarada d'una dolcesa que emociona. Molt encertada la guitarra mesurada, justa, que accentua el matís intimista i nostàlgic de la composició i la veu agradable i un xic tremolosa d'en Serrat arrodoneix el conjunt. Una peça plena de poesia que evidencia la sensibilitat i l'esperit d'observació de l'artista. En plena joventut, va ser capaç de penetrar en la vida d'una parella entranyable de vells amants i copsar els seus sentiments. És el retrat tendre d'un home i una dona que caminen junts i, amb el pas dels anys han arribat a assolir una estimació absoluta, sense cap mena d'ombra, una estimació que els ajuda a viure i els retorna a altres temps. Entre totes les frases, en destacaria una que defineix la seva total identificació: "... Es miren i ho saben tot, no els cal dir res, cap mot".

ELS VELLS AMANTS

-----------------------

Els seus cabells el temps ha tornat blancs.

Les seves mans, nervioses i arrugades.

Es seus cabells el temps ha tornat blancs

i un xic més trista la seva mirada.

---------------

S'estimen com jo voldria ser estimat

(si els costums que segueixo ho permeten),

s'estimen com jo voldria ser estimat

quan l'esperança comenci a estar seca.

-----------------

I s'agafen les mans

els vells amants.

I recorden, com ahir

les flors que van collir.

I s'agafen les mans

els vells amants.

Es miren i ho saben tot,

no els cal dir res, cap mot.

------------------

On els vells viuen es va aturar el temps

amb el retrat que a la paret penja.

On els vells viuen es va aturar el temps

després que es`vàren casar aquell diumenge.

-------------------

La ràdio antiga i el rellotge gran

i el cobretaula carregat de randes.

La ràdio antiga i el rellotge gran

que encara sona d'hora en hora amb mandra.

------------------

Is'agafen les mans

els vells amants.

I es bressolen cada nit

com dos infants petits.

I s'agafen les mans

els vells amants.

I es pregunten: "Estàs bé?

Avui no et fa mal res...?"

------------------

I per Sant Jordi ell li compra una rosa

embolicada amb paper de plata.

I per Sant Jordi ell li compra una rosa

mai no ha oblidat aquesta data...

-------------------

I pels carrers s'han perdut els amants.

No tenen por, no tenen pressa.

I pels carrers s'han perdut els amants

amb una flor i la seva tendresa...

LES ROSES RECORDADES

M. Mercè Marçal en el seu llibre "Sota el signe del drac" enomena al gran Salvador Espriu per fer un sorprenent elogi de la figura del drac amb el poema "LES ROSES RECORDADES".