INSTANT POÈTIC

CREPUSCLE

Mica en mica, tranquil·la, la vida s’escola,
el que avui és present esdevindrà passat;

Nou verd lluirà el bosquet de pollancres.
Poc a poc, a pleret, va creixent el demà.

Per les raconades se sent la petjada
de veus, plors i rialles d'un dia llunyà.
Caminen espectres per la vella cambra,
teranyines de records senyoregen l’espai.

A redós de la nit el capvespre avança,
comparteix son secret un crepuscle germà.
Captiva d’enyor sospira la memòria,
encenall fugisser que en la fosca es desfà.

Francina Gili

"AL MAR" - MANEL

És evident que el que avui publico no té res a veure amb la temàtica que fins ara he seguit, però he escoltat els Manel i la descoberta d'aquest grup ha motivat que trenqués la meva línea. De vegades, lligada a vells atavismes o potser per mandra em nego a obrir noves portes (què hi farem, Dolors Figueres, és una rèmora que tinc, ho reconec) però amb la música sóc molt més eclèctica i el cas és que els Manel m'han agradat a la primera.

M’agraden els Manel. Fan una música original que oscil·la entre el pop, el folk o una barreja de tot plegat, i la cançó “Al mar” és fresca i desenfadada i respira bon rotllo (encara que no sé com ha de ser el rotllo perquè sigui bo). Les seves cançons són aparentment senzilles però al darrera s’hi endevina tota una elaboració i la recerca d’un estil. Aquest i altres grups que darrerament han aparegut, signifiquen la renovació dins la nostra música. No sé si són hereus de la Nova Cançò o parteixen d'altres opcions, però crec que alguna influència d'aquells pares i mares musicals deuen haver rebut, i el que és més important: amb la valuosa tria de cantar en català estan arribant a tot arreu. Els temps canvien i els públics també. No cal renunciar a res però tampoc a evolucionar. Endavant Manel!

.

AL MAR

.

Tu i jo hem sopat en bons restaurants,
Tu i jo hem ballat a la llum d’un fanal,
tu i jo volàvem en un Ford Fiesta groc,
Tu i jo hem cantat a la vora del foc,
Tu i jo hem buscat coses similars,
Tu i jo hem tingut el cap ple de pardals,
Tu i jo dalt de la nòria,
Tu i jo i la nostra història,
Però tu i jo no ens hem banyat mai al mar, al mar, al mar.

Plantem les tovalloles, convido a un gelat,
Juguem amb alegria, esquivem passejants.
A l’horitzó es divisen les veles
d’uns nens que fan optimist a la cala del costat.
Dormo una estona a la que bufa la mar,
Aixi estirada se’t veu espectacular
Llarga i blanqueta a la sorra llegint
intrigues vaticanes de final inesperat.
És abusiva tanta calor.
T’incorpores i et poses bé el banyador,
amb un peu calcules com està l’aigua
i tot està llest per tal que entrem al mar, al mar, al mar.

Així doncs si un dia vens i passes per aquí,
i si malgrat la feina trobem un matí,
no em perdonaria mai, no podria assumir,
no agafar-te amb la moto i que no féssim camí,
molt lluny d’aquí a l’altra banda del món.

Hi ha un xeringuito amb quatre pins al fons,
tu i jo asseguts a la barra d’un bar,
sona bona música i som davant del mar, el mar, el mar.

ROSA LEVERONI - LA DONA POC CONVENCIONAL

El nom de Rosa Leveroni ja de per sí és poètic. Rosa, l’excelsa, la reina entre l’univers floral, la flor que suggereix amor, tendresa però també passió. Perquè la vida de la poeta va ser una vida immersa en l’amor. Segons diuen, sempre enamorada de la persona equivocada, com tantes dones, però amb la sort de poder abocar el seu sentiment amb les paraules, de desfogar la seva passió amb un lirisme inspirat. I Leveroni, un cognom italià de musicalitat canònica, greu i transcendent. Si fos cert que el nom fa a la persona aquest seria perfecte, el que millor li escau, perquè passió i transcendència poètica s'enllacen en aquesta dona singular.

Fins ara tan sols en tenia coneixement per haver-lo vist en algun article literari i poca cosa més. M. Mercè Marçal, en el llibre “Sota el signe del drac” se’n fa ressò llargament i la defineix com una dona que es va crear un espai personal: “... una vida rica, encara que silenciosa, diria que fins i tot closa, si no fos per l’energia del seu tracte afable i poc convencional, i del seu riure”.

Rodant per Internet de primer m'he topat amb una fotografia de seus darrers anys i m’ha sorprès la figura casolana, menuda i rodoneta, una figura que, fent una conclusió merament estàndard, en la que tantes vegades caic, no puc casar amb la dona fogosa i temperamental que ens rebel·la el llibre “Confessions i quaderns íntims”, on parla obertament de la relació amorosa que va mantenir amb prohoms de la nostra cultura. Per aquest contrast, i pel reflex desinhibit que fa del seu enamorament, Leveroni es converteix d’immediat en una figura ben atraient dins del nostre panorama literari; la mateixa atracció que, sens dubte, va saber exercir sobre aquells homes tan savis. En aquest sentit convé ressaltar el paper que va jugar en el triangle amorós, un paper incòmode i gens agraït.
La seva biografia i la seva obra han estat ampliament comentades per M. Teresa Alonso, companya de bloc i a ella us remeto. Tan sols voldria remarcar la passió expressada en els seus poemes, una passió consubstancial amb ella, que es converteix en una lluita entre el desig i la solitud i que, dintre de la millor tradició romàntica, l'aboca inevitablement a la mort. La literatura leveroniana respira vivència i sentiment.

-

...oh, com voldria

mirar-me dins d'uns ulls, veure-hi la flama

que vaig cercant arreu! En el pèlag

trobaria la mort, i fóra dolça,

oh meu obscur destí.

.

M’inclino per mostrar dues fotografies juvenils que he descobert més tard, imatges que de per sí, ja rebel·len tota una personalitat: En la més antiga, seu a terra molt festiva, tocant o simulant tocar l’acordió, amb una regadora i una gàbia, una premonició del seu caràcter poètic. En la segona, se’ns mostra caminant resolta amb un somriure entre irònic i entremaliat, potser una altra premonició del seu poder seductor.

-

Fóra bo recordar el nom i la figura de Rosa Leveroni, ara que celebrem el centenari del seu naixement (1910-2010)

QUINA NIT MÉS CLARA, AMOR

-------------------------------------

Quina nit més clara, amor!

Podem fer pesca d'estrelles

que ens deixaran a les mans

lluïssor d'escates verdes.

-

Quina nit més bella, amor!

Amb perfum de lluna tendra,

navegarem pel perfum

que tindrà regust de menta.

-

Si jo tingués un veler

sortiria a pesca d'albes.

Encalçaria els estels

per posar-me'n arracades.

-

Si jo tingués un veler,

totes les illes i platges

em serien avinents

per al somni i les besades.

-

Si jo tingués un veler,

en cap port faria estada.

El món fóra dintre seu,

ai amor, si tu hi anaves!...

-

Serà l'amor un sospir

d'aquesta tarda rosada.

Serà el pas d'un núvol blanc

damunt de les aigües calmes.

-

Potser serà el bell florir

d'aquella rosa tan blanca.

Serà l'amor la cançó

d'una campana de plata.

RÈPLICA AL POEMA "ARA" DE CLEMENTINA ARDERIU

ARA

Ara que de tanta cosa torno...
No em pregunteu, que no sabria dir-vos
per quina brida m’he sentit lligada.
El cor encara vol tornar a gronxar-se
desbocat a les barques de la fira;
i dic que sí, que en mi tot clama d’esma
cap aquella petita esbojarrada,
...i ja no sóc sinó una dona absorta,
amb la veu i el riure que s’aturen.

Clementina Arderiu

Aquest meravellós poema de Clementina Arderiu expressa el sentir d’una dona que enyora l’època en que, plena de vida, gaudia sense parar-se a reflexionar. Desitjaria tornar a aquells temps però sent que alguna cosa la detura perquè les circumstàncies han canviat.

Voldria cometre la gosadia de donar-li la volta, afegint una nova estrofa i reflectir una altra dona que no enyora el passat, sinó que s'encara al futur plena d’anhels.

ARA

Ara que de tanta cosa torno...
No em pregunteu, que no sabria dir-vos
si el que he viscut ha estat només un somni
o tan sols el llarg passar d'uns quants dies.
Però, tant se val, que res ja no puc fer-hi.
L’aigua del riu no enfila la pujada,
ni antics colors vestiran vells paisatges.
Nits de vetlla, amors, penes i rauxes
desfilen, i com un miratge es fonen.

Ara que de tanta cosa torno...
No em pregunteu, que no sabria dir-vos
si aquells camins van ser una bona tria;
el què i el com, no he d’escatir ara.
Aquest cor meu batega amb més calma
però vol veure florir la nova anyada,
sentir el vent acaronant les galtes,
riure i ballar oint com canta l’aigua.
Encara és temps d’amor i roses blanques.

MARES LITERÀRIES - ISABEL DE VILLENA

M. Mercè Marçal en el llibre de proses “Sota el signe del drac” no es limita a esmentar les escriptores d’un segle abans sinó que s’endinsa en precedents molt més llunyans, cercant testimonis que hagin defensat la dignitat de la dona. I un d’aquests testimonis és el d’Isabel de Villena, religiosa clarissa de l’orde franciscana, nascuda a València el 1430.
Va escriure diversos tractats d’espiritualitat, actualment desapareguts, i adquirí gran notorietat el seu llibre Vita Christi, una obra realment singular dintre del gènere.
De per sí ja és un fet extraordinari el cas d’una dona escriptora en plena època medieval, però encara ho és més la gosadia de convertir una vida de Crist en un al·legat polèmic a favor de les dones que MMM no dubta en qualificar de “protofeminisme”.
En la seva obra, Isabel de Villena atorga un paper eminent a la Verge Maria i a descriure els efectes que la vida del seu fill li van provocar. Aquesta actitud fou adoptada com a resposta als nombrosos textos sorgits a l’Edat Mitjana en contra de la dona (“Espill” de Jaume Roig, “Lo Somni” de Bernat Metge). Un compendi de tòpics misògins que pretenien demostrar que la dona era poc menys que una criatura perversa, instrument del diable. Isabel de Villena, en canvi, al·ludeix sovint a la naturalesa virtuosa del ser femení, a part de recordar la seva disposició a l’amor, la pietat, la misericòrdia i l’esperit de sacrifici. Destaca en tot moment que la plenitud de gràcia atorgada a la Verge com a Mare de Déu, significa la plenitud de perfecció consubstancial a la pròpia femineïtat. En aquest sentit, segon MMM,, Vita Christi és un llibre “obsessivament preocupat per afirmar la dignitat i l’altura moral de les dones” , “per tal de rebatre amb contundència aquests tòpics i al mateix temps enfortir i reforçar l’ànim de les seves lectores”.

APUNT BIOGRÀFIC

Neix a València el 1430, filla natural de Enrique de Villena i Vega, oncle del rei Juan II de Castella. El seu nom propi era Elionor Manuel.

Orfena de pare als quatre anys, la reina M. de Castella, muller de Alfonso V d'Aragó i cosina germana d'Isabel la Catòlica, la va educar a la cort valenciana.

Entrà al convent de les clarisses franciscanes el 1445, i fou nombrada abadessa el 1463.

Famosa pel seu amor a les lletres reuní una important biblioteca. Se li atribueixen varies obres religioses, entre elles Speculum Animae, avui desapareguda i Vita Christi que s'imprimí per primer cop el 1497 per ordre de sor Aldonza Monsoriu, successora d'Isabel de Villena.

Va morir el 2 de juliol 1490.

CONFERÈNCIA SOBRE LES MARES LITERÀRIES - RELACIÓ MARE-FILLA

La xerrada de la poeta Josefa Contijoch sobre les Mares Literàries, va exposar la falta de referents a l’hora d’establir una genealogia femenina, en contraposició a la influència de la tradició patriarcal, i la inquietud de diferents grups d'àmbit mundial per arribar a trobar-la. En aquest context, M. Mercè Marçal es va dedicar a estudiar el panorama dintre i fora de la península i aprofundí especialment en les poques mostres de la nostra literatura. Josefa Contijoch, companya i amiga de MMM, compartí amb ella la tasca de recuperació de les nostres poetes, i el seu testimoni denuncia l’oblit sistemàtic dels seus valors intel•lectuals. Clementina Arderiu, una de les eminents poetes que ens han precedit, es queixava d’aquest exili del món literari, on les dones constituïen una mena de raresa exòtica, contemplada amb magnànima indulgència per l'altre sexe. El conjunt de la conferència va oferir una visió acurada de la situació, que es podria inserir perfectament en la problemàtica femenina general, i m’ha quedat un sentiment d'admiració i agraïment profunds vers totes aquelles dones que han treballat i han sofert per fer valdre els nostres drets com a éssers pensants.

-

Però ressaltaré un dels punts que va tocar al referir-se al concepte “mare”, que m'ha fet reflexionar. Aquesta paraula que expressa la relació més arcaica i natural del món, serveix de lema a l’hora de recuperar la nostra herència literària i, certament, estableix un paral•lelisme idoni amb la relació mare-filla. Per pròpia experiència i per altres testimonis semblants, he pogut constatar que la roda de la vida va girant i sovint, la llunyania en el temps ens retorna als orígens. Tard o d’hora es fa evident el pòsit que la presència materna ha deixat en les nostres ànimes. Per això ara, al cap dels anys, és quan més puc entendre la meva mare. Ara que ja no hi és, segurament podria expressar-li el meu pensament d’una manera més tranquil•la, sense respostes arrogants, o sense l’estèril vergonya que impedeix descobrir sentiments. Com tantes dones del seu temps, va haver de lluitar amb les poques armes que posseïa i amb elles va saber construir i assentar unes bases prou sòlides. La seva empremta la puc reconèixer en mil detalls que li voldria agrair: des de l’amor a la tradició, fins a un inalterable sentit del deure que ella mateixa s’imposava, així com una innata comprensió de la vida, que solia amanir amb un reguitzell de dites populars, heretades del seu passat camperol, amb una saviesa de llenguatge que ara sembla haver fugit de la nostra parla. De ben segur que tot aquest bagatge predisposa d’una manera o altra a la visió del món dels qui després hem seguit. Així mateix, algunes Mares Literàries nostres posseeixen aquesta saviesa tan antiga com la vida, una saviesa que no entén de gèneres sinó de persones que senten i s'expressen amb un llenguatge propi i en aquest sentit fóra just revisar el treball esmerçat per les poetes i escriptores que ens han precedit per adonar-nos dels seus valors literaris, i apreciar els camins que van saber crear enmig d’un entorn moltes vegades hostil.

Retornant a la xerrada de la Josefa Contijoch, com a resum final va constatar que la situació de segregació femenina està canviant. Aquest canvi es produeix de manera lenta, gens gratuïta, moltes vegades a cops de llàgrimes i silencis; un canvi que no reclama lideratges sinó que exigeix igualtat. Igualtat com a resultat d’una autoritat reconeguda. L’home s’ho mira amb recel i ho accepta sense entusiasme per por de perdre un poder sustentat fins ara en tots els terrenys, però, com diu la Contijoch, malgrat les dificultats, que encara hi són, el camí no té retorn. L’hora de la dona ha sonat. Com diu ella “hem creat vincles de confiança i d’autoritat –creativa i de vida-“ però segurament resultarà encara difícil traslladar-ho al dia a dia ordinari i transformar mentalitats. Cal anar més enllà. Per això hem de continuar caminant.