diumenge, 9 de maig del 2010

LES NOSTRES MARES


Fóra precís que una mà destra
de l’oblit rescatés vostres noms.
De la mà de Marçal vostra lletra
retrobà el camí del record.

De Salvà escoltem sons de terra,
dignes mots, homenatges rurals.
Ferma veu de noble llinatge
que el gresol va vestir i adornar.
---
Gran Clementina, geni de casa,
mare perfecta, cantant la llar.
Rebel passiva, dolça, amorosa,
discreta somriu i va somiant.
---
Ofegada en un mar d'impossibles,
Rosa Leveroni, llum singular.
Sempre remant contra llevantada,
barca perduda en la tempestat.

Rodoreda, Roig, Caterina,
tantes dones que ahir vau lluitar;
ignorant-ho arribeu a ser mares,
llavors dúieu que ja han germinat.

Nostres poemes, tendres niuades,
lletra ixent, aprenent a volar.

dimarts, 4 de maig del 2010

L'ESPERA I ALTRES POEMES

Una senyora, al vestíbul de l'hotel em va preguntar què escribia i jo li vaig dir, estic intentant fer poemes. Em va mirar com si fos un ésser estrany i no va dir res.












L'ESPERA

Tota vestida de lli
reposa la blanca cambra.
Una rosa i un clavell
omplen d'aromes l'aire.

Qui cançons em cantara?
Qui l'amor voldrà donar-me?














PARAIGUA D'IL·LUSIÓ

Travessaré el desert de la ciutat,
caminaré de pressa
fins un carrer sense ombres.
Busco un somriure de diumenge.

Rostres i cossos caminen sota la pluja;
caminen i no em miren.
Tancaré les parpelles
i obriré el meu paraigua d'il·lusió.














L'ARMARI

Viatge per la memòria,
calendari d'emocions.
Escoltant una tonada
m'arribà la teva olor.
Racons del meu vell armari
on hi guardo el teu record.

FER UN VIATGET POT INSPIRAR


Pensant en el retorn a casa he escrit aquestes estrofes.

RETORN A CIUTAT

L'hora du aroma de pi,
de blat madur i olivera;
blanca lluna, aire fi,
respira la nit serena.

Fent ziga-zagues al vent,
clarors per la carretera;
la lluminosa serp
desfila buidant la pena.

dijous, 22 d’abril del 2010

INSTANT POÈTIC


CREPUSCLE

Mica en mica, tranquil·la, la vida s’escola,
el que avui és present esdevindrà passat;
Nou verd lluirà el bosquet de pollancres.
Poc a poc, a pleret, va creixent el demà.

Per les raconades se sent la petjada
de veus, plors i rialles d'un dia llunyà.
Caminen espectres per la vella cambra,
teranyines de records senyoregen l’espai.

A redós de la nit el capvespre avança,
comparteix son secret un crepuscle germà.
Captiva d’enyor sospira la memòria,
encenall fugisser que en la fosca es desfà.


Francina Gili

diumenge, 18 d’abril del 2010

"AL MAR" - MANEL

És evident que el que avui publico no té res a veure amb la temàtica que fins ara he seguit, però he escoltat els Manel i la descoberta d'aquest grup ha motivat que trenqués la meva línea. De vegades, lligada a vells atavismes o potser per mandra em nego a obrir noves portes (què hi farem, Dolors Figueres, és una rèmora que tinc, ho reconec) però amb la música sóc molt més eclèctica i el cas és que els Manel m'han agradat a la primera.
M’agraden els Manel. Fan una música original que oscil·la entre el pop, el folk o una barreja de tot plegat, i la cançó “Al mar” és fresca i desenfadada i respira bon rotllo (encara que no sé com ha de ser el rotllo perquè sigui bo). Les seves cançons són aparentment senzilles però al darrera s’hi endevina tota una elaboració i la recerca d’un estil. Aquest i altres grups que darrerament han aparegut, signifiquen la renovació dins la nostra música. No sé si són hereus de la Nova Cançò o parteixen d'altres opcions, però crec que alguna influència d'aquells pares i mares musicals deuen haver rebut, i el que és més important: amb la valuosa tria de cantar en català estan arribant a tot arreu. Els temps canvien i els públics també. No cal renunciar a res però tampoc a evolucionar. Endavant Manel!
.
AL MAR
.

Tu i jo hem sopat en bons restaurants,
Tu i jo hem ballat a la llum d’un fanal,
tu i jo volàvem en un Ford Fiesta groc,
Tu i jo hem cantat a la vora del foc,
Tu i jo hem buscat coses similars,
Tu i jo hem tingut el cap ple de pardals,
Tu i jo dalt de la nòria,
Tu i jo i la nostra història,
Però tu i jo no ens hem banyat mai al mar, al mar, al mar.

Plantem les tovalloles, convido a un gelat,
Juguem amb alegria, esquivem passejants.
A l’horitzó es divisen les veles
d’uns nens que fan optimist a la cala del costat.
Dormo una estona a la que bufa la mar,
Aixi estirada se’t veu espectacular
Llarga i blanqueta a la sorra llegint
intrigues vaticanes de final inesperat.
És abusiva tanta calor.
T’incorpores i et poses bé el banyador,
amb un peu calcules com està l’aigua
i tot està llest per tal que entrem al mar, al mar, al mar.

Així doncs si un dia vens i passes per aquí,
i si malgrat la feina trobem un matí,
no em perdonaria mai, no podria assumir,
no agafar-te amb la moto i que no féssim camí,
molt lluny d’aquí a l’altra banda del món.

Hi ha un xeringuito amb quatre pins al fons,
tu i jo asseguts a la barra d’un bar,
sona bona música i som davant del mar, el mar, el mar.

dimarts, 13 d’abril del 2010

ROSA LEVERONI - LA DONA POC CONVENCIONAL


El nom de Rosa Leveroni ja de per sí és poètic. Rosa, l’excelsa, la reina entre l’univers floral, la flor que suggereix amor, tendresa però també passió. Perquè la vida de la poeta va ser una vida immersa en l’amor. Segons diuen, sempre enamorada de la persona equivocada, com tantes dones, però amb la sort de poder abocar el seu sentiment amb les paraules, de desfogar la seva passió amb un lirisme inspirat. I Leveroni, un cognom italià de musicalitat canònica, greu i transcendent. Si fos cert que el nom fa a la persona aquest seria perfecte, el que millor li escau, perquè passió i transcendència poètica s'enllacen en aquesta dona singular.
Fins ara tan sols en tenia coneixement per haver-lo vist en algun article literari i poca cosa més. M. Mercè Marçal, en el llibre “Sota el signe del drac” se’n fa ressò llargament i la defineix com una dona que es va crear un espai personal: “... una vida rica, encara que silenciosa, diria que fins i tot closa, si no fos per l’energia del seu tracte afable i poc convencional, i del seu riure”.
Rodant per Internet de primer m'he topat amb una fotografia de seus darrers anys i m’ha sorprès la figura casolana, menuda i rodoneta, una figura que, fent una conclusió merament estàndard, en la que tantes vegades caic, no puc casar amb la dona fogosa i temperamental que ens rebel·la el llibre “Confessions i quaderns íntims”, on parla obertament de la relació amorosa que va mantenir amb prohoms de la nostra cultura. Per aquest contrast, i pel reflex desinhibit que fa del seu enamorament, Leveroni es converteix d’immediat en una figura ben atraient dins del nostre panorama literari; la mateixa atracció que, sens dubte, va saber exercir sobre aquells homes tan savis. En aquest sentit convé ressaltar el paper que va jugar en el triangle amorós, un paper incòmode i gens agraït.
La seva biografia i la seva obra han estat ampliament comentades per M. Teresa Alonso, companya de bloc i a ella us remeto. Tan sols voldria remarcar la passió expressada en els seus poemes, una passió consubstancial amb ella, que es converteix en una lluita entre el desig i la solitud i que, dintre de la millor tradició romàntica, l'aboca inevitablement a la mort. La literatura leveroniana respira vivència i sentiment.
-
...oh, com voldria
mirar-me dins d'uns ulls, veure-hi la flama
que vaig cercant arreu! En el pèlag
trobaria la mort, i fóra dolça,
oh meu obscur destí.
.
M’inclino per mostrar dues fotografies juvenils que he descobert més tard, imatges que de per sí, ja rebel·len tota una personalitat: En la més antiga, seu a terra molt festiva, tocant o simulant tocar l’acordió, amb una regadora i una gàbia, una premonició del seu caràcter poètic. En la segona, se’ns mostra caminant resolta amb un somriure entre irònic i entremaliat, potser una altra premonició del seu poder seductor.
-








Fóra bo recordar el nom i la figura de Rosa Leveroni, ara que celebrem el centenari del seu naixement (1910-2010)

QUINA NIT MÉS CLARA, AMOR
-------------------------------------
Quina nit més clara, amor!
Podem fer pesca d'estrelles
que ens deixaran a les mans
lluïssor d'escates verdes.
-
Quina nit més bella, amor!
Amb perfum de lluna tendra,
navegarem pel perfum
que tindrà regust de menta.
-
Si jo tingués un veler
sortiria a pesca d'albes.
Encalçaria els estels
per posar-me'n arracades.
-
Si jo tingués un veler,
totes les illes i platges
em serien avinents
per al somni i les besades.
-
Si jo tingués un veler,
en cap port faria estada.
El món fóra dintre seu,
ai amor, si tu hi anaves!...
-
Serà l'amor un sospir
d'aquesta tarda rosada.
Serà el pas d'un núvol blanc
damunt de les aigües calmes.
-
Potser serà el bell florir
d'aquella rosa tan blanca.
Serà l'amor la cançó
d'una campana de plata.

dimecres, 7 d’abril del 2010

RÈPLICA AL POEMA "ARA" DE CLEMENTINA ARDERIU


ARA

Ara que de tanta cosa torno...
No em pregunteu, que no sabria dir-vos
per quina brida m’he sentit lligada.
El cor encara vol tornar a gronxar-se
desbocat a les barques de la fira;
i dic que sí, que en mi tot clama d’esma
cap aquella petita esbojarrada,
...i ja no sóc sinó una dona absorta,
amb la veu i el riure que s’aturen.


Clementina Arderiu


Aquest meravellós poema de Clementina Arderiu expressa el sentir d’una dona que enyora l’època en que, plena de vida, gaudia sense parar-se a reflexionar. Desitjaria tornar a aquells temps però sent que alguna cosa la detura perquè les circumstàncies han canviat.

Voldria cometre la gosadia de donar-li la volta, afegint una nova estrofa i reflectir una altra dona que no enyora el passat, sinó que s'encara al futur plena d’anhels.

ARA

Ara que de tanta cosa torno...
No em pregunteu, que no sabria dir-vos
si el que he viscut ha estat només un somni
o tan sols el llarg passar d'uns quants dies.
Però, tant se val, que res ja no puc fer-hi.
L’aigua del riu no enfila la pujada,
ni antics colors vestiran vells paisatges.
Nits de vetlla, amors, penes i rauxes
desfilen, i com un miratge es fonen.

Ara que de tanta cosa torno...
No em pregunteu, que no sabria dir-vos
si aquells camins van ser una bona tria;
el què i el com, no he d’escatir ara.
Aquest cor meu batega amb més calma
però vol veure florir la nova anyada,
sentir el vent acaronant les galtes,
riure i ballar oint com canta l’aigua.
Encara és temps d’amor i roses blanques.