VÍDEO "ALGUN DIA"

Algun dia,
m’agradaria cridar al temps
per aturar-lo.
i jugar amb ell al meu caprici;
fer-ho tranquil·lament, sense desfici,
tan sols per retrobar instants amics
i saludar-los.

Algun dia,
descabdellaria records
i somniaria,
estiraría el fil de la memòria,
el temps segueix girant, eterna roda.
Tan sols per caminar de nou plegats,
què no daría!

Aquest poema, ja publicat en anteriors missatges, és una regressió en el temps que m'he permès, per tal de fruir d'instants nostàlgics, i neix a partir d'un article de M. Àngels Anglada, on al.ludia a la recerca d'aquell dia, sense presses, tan difícil de trobar, en que l'escriptora volia dedicar-se a estudiar més a fons l'obra de M. Mercè Marçal, a la qual admirava.

M'he pres la llibertat de trasplantar aquest hipotètic dia, tan suggeridor, fent un vídeo que tradueix en imatges sensacions pròpies i arrodonir-ho amb la música de Tàrrega, interpretada a la guitarra pel meu nét Joel.

ROSA LEVERONI - LA DONA POC CONVENCIONAL

El nom de Rosa Leveroni ja de per sí és poètic. Rosa, l’excelsa, la reina entre l’univers floral, la flor que suggereix amor, tendresa però també passió. Perquè la vida de la poeta va ser una vida immersa en l’amor. Segons diuen, sempre enamorada de la persona equivocada, com tantes dones, però amb la sort de poder abocar el seu sentiment amb les paraules, de desfogar la seva passió amb un lirisme inspirat. I Leveroni, un cognom italià de musicalitat canònica, greu i transcendent. Si fos cert que el nom fa a la persona aquest seria perfecte, el que millor li escau, perquè passió i transcendència poètica s'enllacen en aquesta dona singular.

Fins ara tan sols en tenia coneixement per haver-lo vist en algun article literari i poca cosa més. M. Mercè Marçal, en el llibre “Sota el signe del drac” se’n fa ressò llargament i la defineix com una dona que es va crear un espai personal: “... una vida rica, encara que silenciosa, diria que fins i tot closa, si no fos per l’energia del seu tracte afable i poc convencional, i del seu riure”.

Rodant per Internet de primer m'he topat amb una fotografia de seus darrers anys i m’ha sorprès la figura casolana, menuda i rodoneta, una figura que, fent una conclusió merament estàndard, en la que tantes vegades caic, no puc casar amb la dona fogosa i temperamental que ens rebel·la el llibre “Confessions i quaderns íntims”, on parla obertament de la relació amorosa que va mantenir amb prohoms de la nostra cultura. Per aquest contrast, i pel reflex desinhibit que fa del seu enamorament, Leveroni es converteix d’immediat en una figura ben atraient dins del nostre panorama literari; la mateixa atracció que, sens dubte, va saber exercir sobre aquells homes tan savis. En aquest sentit convé ressaltar el paper que va jugar en el triangle amorós, un paper incòmode i gens agraït.
La seva biografia i la seva obra han estat ampliament comentades per M. Teresa Alonso, companya de bloc i a ella us remeto. Tan sols voldria remarcar la passió expressada en els seus poemes, una passió consubstancial amb ella, que es converteix en una lluita entre el desig i la solitud i que, dintre de la millor tradició romàntica, l'aboca inevitablement a la mort. La literatura leveroniana respira vivència i sentiment.

-

...oh, com voldria

mirar-me dins d'uns ulls, veure-hi la flama

que vaig cercant arreu! En el pèlag

trobaria la mort, i fóra dolça,

oh meu obscur destí.

.

M’inclino per mostrar dues fotografies juvenils que he descobert més tard, imatges que de per sí, ja rebel·len tota una personalitat: En la més antiga, seu a terra molt festiva, tocant o simulant tocar l’acordió, amb una regadora i una gàbia, una premonició del seu caràcter poètic. En la segona, se’ns mostra caminant resolta amb un somriure entre irònic i entremaliat, potser una altra premonició del seu poder seductor.

-

Fóra bo recordar el nom i la figura de Rosa Leveroni, ara que celebrem el centenari del seu naixement (1910-2010)

QUINA NIT MÉS CLARA, AMOR

-------------------------------------

Quina nit més clara, amor!

Podem fer pesca d'estrelles

que ens deixaran a les mans

lluïssor d'escates verdes.

-

Quina nit més bella, amor!

Amb perfum de lluna tendra,

navegarem pel perfum

que tindrà regust de menta.

-

Si jo tingués un veler

sortiria a pesca d'albes.

Encalçaria els estels

per posar-me'n arracades.

-

Si jo tingués un veler,

totes les illes i platges

em serien avinents

per al somni i les besades.

-

Si jo tingués un veler,

en cap port faria estada.

El món fóra dintre seu,

ai amor, si tu hi anaves!...

-

Serà l'amor un sospir

d'aquesta tarda rosada.

Serà el pas d'un núvol blanc

damunt de les aigües calmes.

-

Potser serà el bell florir

d'aquella rosa tan blanca.

Serà l'amor la cançó

d'una campana de plata.

MARES LITERÀRIES - ISABEL DE VILLENA

M. Mercè Marçal en el llibre de proses “Sota el signe del drac” no es limita a esmentar les escriptores d’un segle abans sinó que s’endinsa en precedents molt més llunyans, cercant testimonis que hagin defensat la dignitat de la dona. I un d’aquests testimonis és el d’Isabel de Villena, religiosa clarissa de l’orde franciscana, nascuda a València el 1430.
Va escriure diversos tractats d’espiritualitat, actualment desapareguts, i adquirí gran notorietat el seu llibre Vita Christi, una obra realment singular dintre del gènere.
De per sí ja és un fet extraordinari el cas d’una dona escriptora en plena època medieval, però encara ho és més la gosadia de convertir una vida de Crist en un al·legat polèmic a favor de les dones que MMM no dubta en qualificar de “protofeminisme”.
En la seva obra, Isabel de Villena atorga un paper eminent a la Verge Maria i a descriure els efectes que la vida del seu fill li van provocar. Aquesta actitud fou adoptada com a resposta als nombrosos textos sorgits a l’Edat Mitjana en contra de la dona (“Espill” de Jaume Roig, “Lo Somni” de Bernat Metge). Un compendi de tòpics misògins que pretenien demostrar que la dona era poc menys que una criatura perversa, instrument del diable. Isabel de Villena, en canvi, al·ludeix sovint a la naturalesa virtuosa del ser femení, a part de recordar la seva disposició a l’amor, la pietat, la misericòrdia i l’esperit de sacrifici. Destaca en tot moment que la plenitud de gràcia atorgada a la Verge com a Mare de Déu, significa la plenitud de perfecció consubstancial a la pròpia femineïtat. En aquest sentit, segon MMM,, Vita Christi és un llibre “obsessivament preocupat per afirmar la dignitat i l’altura moral de les dones” , “per tal de rebatre amb contundència aquests tòpics i al mateix temps enfortir i reforçar l’ànim de les seves lectores”.

APUNT BIOGRÀFIC

Neix a València el 1430, filla natural de Enrique de Villena i Vega, oncle del rei Juan II de Castella. El seu nom propi era Elionor Manuel.

Orfena de pare als quatre anys, la reina M. de Castella, muller de Alfonso V d'Aragó i cosina germana d'Isabel la Catòlica, la va educar a la cort valenciana.

Entrà al convent de les clarisses franciscanes el 1445, i fou nombrada abadessa el 1463.

Famosa pel seu amor a les lletres reuní una important biblioteca. Se li atribueixen varies obres religioses, entre elles Speculum Animae, avui desapareguda i Vita Christi que s'imprimí per primer cop el 1497 per ordre de sor Aldonza Monsoriu, successora d'Isabel de Villena.

Va morir el 2 de juliol 1490.

CONFERÈNCIA SOBRE LES MARES LITERÀRIES - RELACIÓ MARE-FILLA

La xerrada de la poeta Josefa Contijoch sobre les Mares Literàries, va exposar la falta de referents a l’hora d’establir una genealogia femenina, en contraposició a la influència de la tradició patriarcal, i la inquietud de diferents grups d'àmbit mundial per arribar a trobar-la. En aquest context, M. Mercè Marçal es va dedicar a estudiar el panorama dintre i fora de la península i aprofundí especialment en les poques mostres de la nostra literatura. Josefa Contijoch, companya i amiga de MMM, compartí amb ella la tasca de recuperació de les nostres poetes, i el seu testimoni denuncia l’oblit sistemàtic dels seus valors intel•lectuals. Clementina Arderiu, una de les eminents poetes que ens han precedit, es queixava d’aquest exili del món literari, on les dones constituïen una mena de raresa exòtica, contemplada amb magnànima indulgència per l'altre sexe. El conjunt de la conferència va oferir una visió acurada de la situació, que es podria inserir perfectament en la problemàtica femenina general, i m’ha quedat un sentiment d'admiració i agraïment profunds vers totes aquelles dones que han treballat i han sofert per fer valdre els nostres drets com a éssers pensants.

-

Però ressaltaré un dels punts que va tocar al referir-se al concepte “mare”, que m'ha fet reflexionar. Aquesta paraula que expressa la relació més arcaica i natural del món, serveix de lema a l’hora de recuperar la nostra herència literària i, certament, estableix un paral•lelisme idoni amb la relació mare-filla. Per pròpia experiència i per altres testimonis semblants, he pogut constatar que la roda de la vida va girant i sovint, la llunyania en el temps ens retorna als orígens. Tard o d’hora es fa evident el pòsit que la presència materna ha deixat en les nostres ànimes. Per això ara, al cap dels anys, és quan més puc entendre la meva mare. Ara que ja no hi és, segurament podria expressar-li el meu pensament d’una manera més tranquil•la, sense respostes arrogants, o sense l’estèril vergonya que impedeix descobrir sentiments. Com tantes dones del seu temps, va haver de lluitar amb les poques armes que posseïa i amb elles va saber construir i assentar unes bases prou sòlides. La seva empremta la puc reconèixer en mil detalls que li voldria agrair: des de l’amor a la tradició, fins a un inalterable sentit del deure que ella mateixa s’imposava, així com una innata comprensió de la vida, que solia amanir amb un reguitzell de dites populars, heretades del seu passat camperol, amb una saviesa de llenguatge que ara sembla haver fugit de la nostra parla. De ben segur que tot aquest bagatge predisposa d’una manera o altra a la visió del món dels qui després hem seguit. Així mateix, algunes Mares Literàries nostres posseeixen aquesta saviesa tan antiga com la vida, una saviesa que no entén de gèneres sinó de persones que senten i s'expressen amb un llenguatge propi i en aquest sentit fóra just revisar el treball esmerçat per les poetes i escriptores que ens han precedit per adonar-nos dels seus valors literaris, i apreciar els camins que van saber crear enmig d’un entorn moltes vegades hostil.

Retornant a la xerrada de la Josefa Contijoch, com a resum final va constatar que la situació de segregació femenina està canviant. Aquest canvi es produeix de manera lenta, gens gratuïta, moltes vegades a cops de llàgrimes i silencis; un canvi que no reclama lideratges sinó que exigeix igualtat. Igualtat com a resultat d’una autoritat reconeguda. L’home s’ho mira amb recel i ho accepta sense entusiasme per por de perdre un poder sustentat fins ara en tots els terrenys, però, com diu la Contijoch, malgrat les dificultats, que encara hi són, el camí no té retorn. L’hora de la dona ha sonat. Com diu ella “hem creat vincles de confiança i d’autoritat –creativa i de vida-“ però segurament resultarà encara difícil traslladar-ho al dia a dia ordinari i transformar mentalitats. Cal anar més enllà. Per això hem de continuar caminant.

M`. ANTÒNIA SALVÀ

Heus aquí una notable poeta, una altra "mare literària", supervivent enmig del panorama d’ignorància sistemàtica a que ha estat sotmès el sexe femení, que mereix ser rescatada d’un oblit immerescut i ocupar el lloc preeminent que li pertoca. El seu poema “D’un cactus” resumeix de manera simbòlica la tossuda supervivència de la dona escriptora tan repetidament invocada per M. Mercè Marçal. Per aquest motiu i per mèrit propi li escauria “figurar en qualsevol antologia de la poesia catalana”, segons declaració de l’escriptora, que en fa un elogi fervent "... i al cap del temps, damunt les pedres dures, furgant per les llivanyes i juntures, trobí el vell drac encara aferrissat". Aquest poema forma part del recull “El retorn” publicat el 1934.

RESUM BIOGRÀFIC

M. Antònia Salvà va néixer a Palma el 1869, filla d’una família de terratinents. El contacte amb la Renaixença mallorquina i amb l’escriptor Miquel Costa i Llobera, potencià la seva vocació literària. Va dedicar la seva vida a escriure, traduir i llegir. Passà llargues temporades en la casa pairal de La Llapassa, a l’interior de l’illa, i d’allà en va extraure una manera d’escriure ”rica en expressions i matisos de la llengua viva i popular de Mallorca de casi fa cent anys”, segons escriu Lluïsa Julià en el pròleg a “Mireia”. L’any 1907 fa un viatge a Orient amb Costa i Llobera i plasma les seves impressions en un quadern titulat “Viatge a Orient”. El 1910 publica el primer llibre de poesies i fa amistat amb Josep Carner que es converteix en el seu mentor literari. Després segueixen els poemaris “Espigues en flor” (1926) “El retorn” (1934) “Llepolies i joguines” (1946) “Cel d’horabaixa”(1948) i “Lluneta de pagès” (1952)
Va fer nombroses traduccions d’autors diversos entre ells Alexandre Manzoni, Giovanni Pascoli o Francis Jammes, així com “Les illes d’or “ i “Mireia”, de Frederic Mistral.

La seva obra s’insereix en la temàtica rural, basada en l’observació de la natura per interioritzar-la, amb el rerefons de les cançons populars mallorquines molt vives en la gent del camp del seu temps.

L'ARANYA OSCIL·LANT

Cada passa que don, una escomesa;

cada escomesa un nou fruir gentil;

som com l'aranya d'un encís corpresa

que es penja, extasiada, del seu fil.

La mantén somniosa i gronxadora

el sol ixent que l'ombra allargassà;

la matinal rosada que eixamora

el pinotell, la boira que es desfà.

Amb capet punxagut la cogullada;

amb roges barbarelles el ropit:

trobar-los com a cosa no cercada,

sentir encomanar-me llur delit,

restar ignorada -quan el cor se'n vola-

per camins d'oblidança plens de pau,

i fer d'aquesta pau ma dolça escola,

oh joia eterna del meu dia blau!

MARES LITERÀRIES - L'OBRA DE CLEMENTINA ARDERIU

“Clementina em dic, Clementina em deia...” Aquest nom que, en llavis de l’amant cobra per a ella una bellesa ignorada, il·lustra el sentiment de tota l’obra d’una poeta singular que encarna l’altra visió: la visió més femenina, “el fer i desfer de la vida quotidiana” aquesta “vida de dona com les altres, com tantes altres”, segons confessa la mateixa Clementina. Sembla voler declarar-se abans que res esposa i mare, i que la casa representi el centre del seu món poètic. Imagino la lluita d'aquesta dona per fer compatibles les dues grans empreses que conformen la seva vida, un esforç que, a cap home (ni tampoc al seu) s'ha exigit mai. Ella, la muller del gran escriptor Carles Riba, excel·lí en totes dues per un desig natural que decidí afrontar.

Però M. Mercè Marçal no es vol quedar en la visió de dona en estat pur que molts han adjudicat a l’eminent poeta, sinó que hi veu molt més que això. En aquesta acceptació de la feminitat com a destí que ella assumeix -“Dona i destí secularment caminen...”- hi sap reconèixer l’impuls vital que la portaria a trencar el model que ella ha decidit per endavant, “Llibertat, frena el pas que potser falliria”. La seva veu d’individu vol escapar però al mateix temps una altra veu la crida a refer la trama que ha esquinçat. M. Mercè Marçal en “Introducció a Clementina Arderiu” parla de la tensió existent entre l’acceptació ideològica del model femení, i per altra banda, de tot allò que representa una aventura capaç de transgredir l’ordre creat. La mar, com a figura femenina en perpetu moviment, origen de la vida i alhora desig i passió, és viscut en algun poema com un esgarriament involuntari i el retorn a la terra ferma com el retrobament de la “pura ventura”. Però enmig del poema, abans d’aquest retorn a “l’ordre ancestral”, la mar l’ha fascinat.
En el llibre “Sota el signe del Drac” la figura de Clementina Arderiu hi és present en tot moment, potser precisament per l’atracció que exerceix sobre Marçal una figura a voltes contradictòria, que expressa l'intern coratge amb espurnes de llibertat. Hi ha en ella una "petita esbojarrada" que clama, una revoltada que, ara i adés ha de tornar a tancar en aquella cambra fosca on ni l'amat ni tan sols ella mateixa no hi podria entrar sense perill (introducció, selecció i articles de MMM a "Contraclaror"). En tots els comentaris sobre l'obra de l'Arderiu, posa en relleu el conflicte inherent que patia pel fet de viure en un context on ser dona i creadora era difícil.

La seva generació va quedar marcada per la Guerra Civil . Tant ella com Carles Riba van viure a França fins el 1943, per després instal·lar-se a Barcelona i convertir-se en referent. La seva poesia va ser reunida per la mateixa autora a "Obra poètica".
Per a molts crítics la poesia de Clementina només és clara i optimista, sense massa tensió; una mena de cant de plenitud i res més. Segons Rosa Leveroni, "d'aquesta claredad, ella, com tots els veritables poetes, en fa brollar el misteri". I la seva acceptació de la part més cruel de la vida fa palesa la seva valentia i mereix el comentari de Jordi Sarsanedas: “La cançó de Clementina Arderiu és la del coratge de viure, amb goig de viure, de viure fins i tot la mort, amb esperança”
Jo la resumiria com l'obra d'una dona intel·ligent, sensible i culta, que va saber transformar en poesia la seva vida quotidiana, malgrat la pressió d'un entorn limitador.

---

CANÇÓ D'ABRIL

---

Hi tornarem al sol solet!

Tira el brasser per la finestra,

llença la capa i el barret!

Que vingui el sol com una festa

i ja no vull sentir més fred.

Oh, quin airet!

Ja les paraules prenen ales

i no cal dir-les sota veu,

que en pensament tinc mar i cales

i cama nua fins el peu

Adéu mimoses i nadales:

clavells veureu.

Fugi l'hivern, fugi la por.

Morir? Quan no s'arrisca gaire.

Hem de sortir d'aquest racó

-deixem-hi el pec i el rondinaire:

sortim a l'aire germinal

amb ulls d'infant que mirent alt.

---

RESUM BIOGRÀFIC

---------------------

1889 Neix a Barcelona, filla de família d'argenters.

1916 Casament amb Carles Riba - Publica Cançons i Elegies.

1920 Publica L'Alta llibertat. Estada a Itàlia.

1921 Neix el seu fill Jordi.

1922 Estada a Alemanya.

1923 Neix el seu fill Oriol.

1926 Neix la seva filla Eulàlia.

1927 Viatja a Grècia.

1928 Neix el seu fill Francesc.

1934 Mort en Francesc.

1936 Publica Cant i Paraules dins el recull dels seus Poemes.

1939 - 1943 Estada a França fugint de la dictadura.

1943 Retorn a Barcelona - Estada a Puig d'Olena.

1946 Primera edició de Sempre i Ara.

1952 Segona edició, amb nous poemes, de Sempre i ara, amb pròleg d'Espriu.

1959 Publicació de És a dir... premi Ossa menor i Lletra d'Or - Mort de Carles Riba.

1968 L'esperança encara.

1973 Obra poètica completa.

1976 Mort a Barcelona als 87 anys.

1985 MMM edita Contraclaror.Antologia poètica, una selecció apassionada de la seva obra.

MARES LITERÀRIES - SIMONE DE BEAUVOIR

M. Mercè Marçal afirmava que no hi havia genealogia femenina de la cultura i que era necessari construir-la i recuperar el temps perdut revisitant els textos de les escriptores que ens han precedit: “Fer les preguntes adients al passat ens ha de permetre dotar-nos de mares simbòliques”. Estudiosa de la literatura femenina catalana es preocupà en divulgar-la a fi de que fos valorada. Així mateix altres escriptores d’arreu foren àmpliament revisades per tal de trobar el tan cercat llinatge femení, l’eix vertebrador que donés sentit a l’ira continguda pels anys de silenci.
Del seu llibre de proses “Sota el signe del drac”, en el capítol titulat “La passió amorosa” al·ludeix sovint Simone de Beauvoir. Estic segura que, qüestionada o no, una obra tan important com la d’aquesta escriptora francesa, devia merèixer minuciosa revisió per part de Marçal. Però, en el context que ella travessava en aquells moments, els objectius existencialistes oferien solucions gairebé automàtiques a l’alliberament de la dona; aquest posicionament tan clar el veia com inassolible i no deixà de produir-li una certa enveja, segons pròpia confessió.
Simone de Beauvoir (1908-1980), escriptora, filòsofa i feminista, neix a París en el sí d’una família burgesa i catòlica, però ben aviat el seu pensament i determinació conformen una personalitat ben definida. Als 14 anys deixa de ser creient i diu: “...no desitjo creure: un acte de fe és l’acte més desesperat que existeix i vull mantenir-me lúcida en la meva desesperació. No vull mentir-me a mi mateixa”. Ingressa a la Sorbona i allà coneix a Jean Paul Sartre, “l’amor essencial” amb qui segellà una mena de pacte enfront a altres “amors contingents” o aventures que cada qual podria mantenir per la seva banda. Tot això i el combat permanent en defensa de llibertats individuals i col·lectives, els converteix en paradigma del pensament existencialista, que considera l’home com a únic responsable del seu ésser concret, per damunt de creences deterministes.
Professora de filosofia a Marsella, es trasllada més tard a París on manté relacions lèsbiques amb algunes alumnes i ha de suspendre l’ensenyament a causa d’una denúncia per “corrupció de menors”. Això fa que reorienti la seva vida cap a la literatura.
El 1943 publica “La invitada”, ficció de la seva pròpia relació amb Sartre, i segueixen altres llibres i assaigs filosòfics, i quatre autobiografies que corresponen a diferents períodes vitals, entre elles “Memòries d’una jove formal”.

La seva obra cabdal, reconeguda mundialment és “El segon sexe” (1949) on aprofundeix en l’ànima femenina i la seva mil·lenària condició. Allà l’autora descriu una societat que manté la dona en situació d’inferioritat a través dels mites, les civilitzacions, les religions, la biologia i les tradicions. “Ell és el subjecte, l’absolut: ella és l’altra cosa”. A l'època de la seva publicació causa gran escàndol en molts cercles.
El 1954, obté el premi Goncourt per l'obra “Els mandarins” on tracta el tema de la postguerra i descriu la seva relació amb Nelson Algren, escriptor americà.
El 1964 publica “Una mort molt dolça”, document colpidor, lúcid i poètic alhora on descriu pensaments i reflexions prop del llit de la mare moribunda. El mateix Sartre considerava aquest relat com un del millors de l’autora. Faig esment molt especial d’aquest llibre, que potser m’ha portat a triar l'escriptora, pel bon record de la seva lectura, ja fa molts anys, al poc temps de ser publicat, record que conserva la mateixa vigència en rellegir-lo ara. Les diferències de pensament no són obstacle perquè els sentiments d'amor aflorin de manera delicada en el moment de la mort. Diu en diferents passatges: ” Quan algú que estimem desapareix, paguem amb mil colpidores recances la culpa de sobreviure”. ”La mareta estimada dels meus deu anys ja no es distingeix de la dona hostil que oprimí la meva adolescència; les vaig plorar totes dues plorant la meva vella mare”.
Moltes altres títols, entre novel·les i assaigs conformen la seva obra, sobretot en l’apartat de memòries on podríem citar “La plenitud de la vida” (1960), “La força de les coses” (1963), o “La vellesa” (1970).
Capítol apart mereix l’obra pòstuma “Cartes a Sartre” (1990) on l’escriptora fa una dissecció meticulosa de la vida quotidiana de Sartre, incloent el trist i decadent final, que potser es podia haver estalviat, segons alguns crítics. En realitat aquesta implacable recopilació de diaris, lluny de justificar la intensa relació que va mantenir amb el filòsof i d'admetre una influència innegable, esdevé un acte de reafirmació d’ella mateixa.

El conjunt de l'obra determina l'essència del seu pensament i no amaga detalls sobre la seva sexualitat i la plena llibertat amb que va ser exercida; al mateix temps és un retrat fidel de les seves contradiccions: fortalesa i debilitat. En aquest sentit, per la sinceritat del testimoni, i la seva entrega a la causa feminista es pot considerar Simone de Beauvoir com una mare literària.