"AL MAR" - MANEL

És evident que el que avui publico no té res a veure amb la temàtica que fins ara he seguit, però he escoltat els Manel i la descoberta d'aquest grup ha motivat que trenqués la meva línea. De vegades, lligada a vells atavismes o potser per mandra em nego a obrir noves portes (què hi farem, Dolors Figueres, és una rèmora que tinc, ho reconec) però amb la música sóc molt més eclèctica i el cas és que els Manel m'han agradat a la primera.

M’agraden els Manel. Fan una música original que oscil·la entre el pop, el folk o una barreja de tot plegat, i la cançó “Al mar” és fresca i desenfadada i respira bon rotllo (encara que no sé com ha de ser el rotllo perquè sigui bo). Les seves cançons són aparentment senzilles però al darrera s’hi endevina tota una elaboració i la recerca d’un estil. Aquest i altres grups que darrerament han aparegut, signifiquen la renovació dins la nostra música. No sé si són hereus de la Nova Cançò o parteixen d'altres opcions, però crec que alguna influència d'aquells pares i mares musicals deuen haver rebut, i el que és més important: amb la valuosa tria de cantar en català estan arribant a tot arreu. Els temps canvien i els públics també. No cal renunciar a res però tampoc a evolucionar. Endavant Manel!

.

AL MAR

.

Tu i jo hem sopat en bons restaurants,
Tu i jo hem ballat a la llum d’un fanal,
tu i jo volàvem en un Ford Fiesta groc,
Tu i jo hem cantat a la vora del foc,
Tu i jo hem buscat coses similars,
Tu i jo hem tingut el cap ple de pardals,
Tu i jo dalt de la nòria,
Tu i jo i la nostra història,
Però tu i jo no ens hem banyat mai al mar, al mar, al mar.

Plantem les tovalloles, convido a un gelat,
Juguem amb alegria, esquivem passejants.
A l’horitzó es divisen les veles
d’uns nens que fan optimist a la cala del costat.
Dormo una estona a la que bufa la mar,
Aixi estirada se’t veu espectacular
Llarga i blanqueta a la sorra llegint
intrigues vaticanes de final inesperat.
És abusiva tanta calor.
T’incorpores i et poses bé el banyador,
amb un peu calcules com està l’aigua
i tot està llest per tal que entrem al mar, al mar, al mar.

Així doncs si un dia vens i passes per aquí,
i si malgrat la feina trobem un matí,
no em perdonaria mai, no podria assumir,
no agafar-te amb la moto i que no féssim camí,
molt lluny d’aquí a l’altra banda del món.

Hi ha un xeringuito amb quatre pins al fons,
tu i jo asseguts a la barra d’un bar,
sona bona música i som davant del mar, el mar, el mar.

CONSIDERACIONS SOBRE LA XERRADA DE LA NOVA CANÇÓ - ELS VELLS AMANTS

La conferència del professor Jordi Giró sobre la cançó, va posar sobre la taula un tema que a mi particularment em va afectar en el seu moment: El de la reconversió a la llengua castellana dels nostres cantants. Molt especialment vaig sentir-me traïda quan ho va fer en Joan Manuel Serrat. Era una època en que encara trobàvem que eren necessaris cantants com ell, gent que demostrés que es podia arribar a ser un número u cantant en català, com ho va fer amb la seva "Cançó de matinada". O és que no assolien èxit composicions cantades en anglès? Per tant no podia ser un impediment fer-ho en català, si la cançó tenia prou mèrits. Crèiem que amb ell la cançó i en conseqüència la nostra llengua, hauríen tingut el ressorgir que molts desitjàvem. L'embolic a l'entorn del Festival d'Eurovisió, es produí perquè en Serrat es va sentir manipulat, segons ell mateix va manifestar, i això va animar el nostre panorama, però al cap de poc temps d'aquell rebombori, la seva decisió d'interpretar en castellà ens resultà desconcertant i decebedora.

Reflexionant sobre tot plegat, crec que en Serrat, com ja va apuntar el professor Giró, mai no es va sentir prou identificat amb un moviment reivindicatiu, tot i estimar la Cançó que li havia fet de trampolí i era de preveure que més aviat o més tard faria el pas de cantar en castellà; ell volia triomfar i sabia que arribaria més fàcilment al gran públic de la manera que alguns sectors gairebé li exigien. I es pot dir que així ha sigut. En Serrat ha triomfat arreu jugant als dos camps. Per a molts hauria estat bonic que s'hagués mantingut fidel a la llengua encara que no hagués assolit tant de ressò, com han fet altres cantants, però això no es pot exigir a ningú; és més aviat una qüestió de sentiment i de criteri personal.

--------------

La cançó d'en Joan Manuel Serrat "Els vells amants" té una lletra que evoca tot un món de sensacions, i la melodia suau que l'acompanya harmonitza perfectament amb el missatge que vol transmetre. Tota ella està amarada d'una dolcesa que emociona. Molt encertada la guitarra mesurada, justa, que accentua el matís intimista i nostàlgic de la composició i la veu agradable i un xic tremolosa d'en Serrat arrodoneix el conjunt. Una peça plena de poesia que evidencia la sensibilitat i l'esperit d'observació de l'artista. En plena joventut, va ser capaç de penetrar en la vida d'una parella entranyable de vells amants i copsar els seus sentiments. És el retrat tendre d'un home i una dona que caminen junts i, amb el pas dels anys han arribat a assolir una estimació absoluta, sense cap mena d'ombra, una estimació que els ajuda a viure i els retorna a altres temps. Entre totes les frases, en destacaria una que defineix la seva total identificació: "... Es miren i ho saben tot, no els cal dir res, cap mot".

ELS VELLS AMANTS

-----------------------

Els seus cabells el temps ha tornat blancs.

Les seves mans, nervioses i arrugades.

Es seus cabells el temps ha tornat blancs

i un xic més trista la seva mirada.

---------------

S'estimen com jo voldria ser estimat

(si els costums que segueixo ho permeten),

s'estimen com jo voldria ser estimat

quan l'esperança comenci a estar seca.

-----------------

I s'agafen les mans

els vells amants.

I recorden, com ahir

les flors que van collir.

I s'agafen les mans

els vells amants.

Es miren i ho saben tot,

no els cal dir res, cap mot.

------------------

On els vells viuen es va aturar el temps

amb el retrat que a la paret penja.

On els vells viuen es va aturar el temps

després que es`vàren casar aquell diumenge.

-------------------

La ràdio antiga i el rellotge gran

i el cobretaula carregat de randes.

La ràdio antiga i el rellotge gran

que encara sona d'hora en hora amb mandra.

------------------

Is'agafen les mans

els vells amants.

I es bressolen cada nit

com dos infants petits.

I s'agafen les mans

els vells amants.

I es pregunten: "Estàs bé?

Avui no et fa mal res...?"

------------------

I per Sant Jordi ell li compra una rosa

embolicada amb paper de plata.

I per Sant Jordi ell li compra una rosa

mai no ha oblidat aquesta data...

-------------------

I pels carrers s'han perdut els amants.

No tenen por, no tenen pressa.

I pels carrers s'han perdut els amants

amb una flor i la seva tendresa...

TROBADA MEMORABLE

Un teatre petit, íntim com fet a mida per l’esdeveniment: una munió de dones (algun home) àvides de fer un parèntesi en les seves vides per gaudir de poesia, de tendresa i de sentiment. I per damunt de tot una veu abassegadora: la veu de la Marina Rossell omplint l’ambient d’emocions.
Emoció quan vàrem veure els nostres treballs reflectits en la gran pantalla de la sala; emoció compartint amb la Marina moments poètics; emoció rememorant la lluita de tantes dones que han treballat enmig del silenci i la incomprensió; emoció escoltant el seu cant, fet equilibri entre la mesurada tendresa i l’exaltació, brollant com una font capaç de sadollar de bellesa el nostre ànim inquiet.
Gràcies Marina per aquesta tarda, per la teva sencillesa i pel miracle de la teva veu, i moltes gràcies Dolors per fer possible aquest meravellós regal de Nadal.

EN LLACH I LA MEDITERRÀNIA

La Nova Cançó va ser un instrument idoni per produir la mena de catarsi alliberadora que la nostra societat necessitava. En essència hi havia el desig de reivindicar la nostra llengua, però també la necessitat de dignificar-la i omplir-la de continguts. Va arribar en uns moments en que s’albirava un raig d’esperança enmig de la llarga nit franquista i potser per això va triomfar, però de tota manera era innegable el mèrit d’uns autors que amb la seva música i les seves lletres enlairaven la cultura i removien les nostres consciències.
Destaco especialment en Lluís Llach, a qui he d’agrair alguns dels moments més pletòrics de la meva vida. Dins d’un clima col·lectiu de solidaritat i de revolta, els seus recitals eren una font d’emocions segures, fruit tot plegat d’una ment especialment dotada pel llenguatge musical, que arribava al públic i sabia com fer-lo vibrar. Era admirable el ventall de registres que el noi de Verges era capaç de conrear en cada concert: des de la cançó més combativa fins a la més intimista, passant per un seguit de temes d’un caire més universal. En aquest sentit destacaria el seu amor per la mar, aquesta Mediterrània tan nostra, que va saber evocar a través de cançons memorables. Una de les que m’enamora és “Vaixell de Grècia”, que té una melodia amarada de reminiscències gregues, aparentment alegre, però amb una lletra carregada de contingut pel moment que tant els grecs com nosaltres estàvem patint, ells a causa d’un cop d’estat i nosaltres asfixiats encara sota la dictadura. Aquest vaixell, que besa les aigües gregues majestuosament, que lamenta la seva dissort i acaba inflant les veles per anar tots junts a bon port, ultrapassa la categoria de cançó per esdevenir un himne a la llibertat de gran bellesa simbòlica.

VAIXELL DE GRÈCIA

Si per les albes veieu passar un vaixell
Besant les aigües del mar bressol del déus,
Feu-li senyal, que pugui veure on som
I caminar amb nosaltres cap el nord.

Si no duu xarxa, ni orsa, ni timó,
No penseu mai que ho hagi perdut tot,
Que el poble sempre podrà inflar el velam
Per guanyar onades fetes de por i de sang.

Vaixell que plores igual que plora el meu,
Que duus la pena i el dol que porta el meu,
Vaixell de Grècia, que no t’enfonsi el tro,
infla les veles que anem al mateix port.

I no tant sols ha sabut plasmar la bellesa de la Mediterrània passejant pel mar del déus grecs, sinó que en cançons com “Vinyes verdes vora el mar” evoca un paisatge potser més nostrat, musicant els versos de Josep M. de Sagarra. Aquestes vinyes, que podrien ser en qualsevol indret de la Mediterrània, jo les ubico per proximitat a l’Alt Empordà i al Rosselló “...verd vora el mar mariner”, diu en una estrofa, i allà les podem veure arreu. Quan escolto la melodia recordo aquells paratges, o a l’inrevés, quan hi sóc em ve al cap la cançó i la seva meravellosa lletra. Penso que en Llach, va triar aquest tema per rendir homenatge a l’esperit de la Mediterrània, conjuminant les vinyes i el mar amb l’art d’un gran poeta, i ho va saber enriquir component una inspirada música. Seduït per l’harmonia de les estrofes ell explica: “Senzillament vaig llegir els versos de Sagarra i em va sortir la música”. Gran Llach! Evidentment només amb la unió de dos genis es podien obtenir resultats tan brillants.

VINYES VERDES VORA EL MAR...

Vinyes verdes vora el mar,
ara que el vent no remuga,
us feu més verdes i encar
teniu la fulla poruga,
vinyes verdes vora el mar.

Vinyes verdes del coster,
Sou més fines que la userda.
Verd vora el blau mariner,
Vinyes amb la fruita verda,
Vinyes verdes del coster.

Vinyes verdes, dolç repòs,
Vora la vela que passa;
Cap el mar vincleu el cos
Sense decantar-vos massa,
Vinyes verdes, dolç repòs.

Vinyes verdes, soledat
Del verd en l’hora calenta.
Raïm i cep retallat
Damunt la terra lluenta;
Vinyes verdes soledat.

Vinyes que dieu adéu
Al llagut i a la gavina,
I al fi serrellet de neu
Que ara neix i que ara fina...
Vinyes que dieu adéu!

Vinyes verdes del meu cor...
Dins del cep s’adorm la tarda,
Raïm negre, pàmpol d’or,
Aigua, penyal i basarda.
Vinyes verdes del meu cor...

Vinyes verdes vora el mar,
Verdes a punta de dia,
Verd suau de cap al tard...
Feu-nos sempre companyia,
Vinyes verdes vora el mar!