A CONTRA-LLUM, A CONTRA-LLEI

A CONTRA-LLUM, A CONTRA-LLEI

No sé estimar-te sense el feix
d’ombra que em fa gep a l’esquena
-com la deixalla més obscena
a contra-llum del cant que neix.

No sé estimar-te sense el pes
pes mort que llasta barca i ombra
-com l’ala estèril del pesombre
a contra-llum del somni tes.

No sé estimar-te sense mort:
salpa l’amor, foll com un rei
que, enverinat, cerqués remei
en l’alta nit i fora port.

A contra-llum, a contra-llei
no sé estimar-te sense mort.

CANÇÓ DE LA BRUIXA CREMADA

Bruixa, que és de matinada,
ja surten els muriacs
que et fan nit a la finestra
i t’enramen el portal.

El portal t’enramen d’arços
i el balcó de tempestats.
Surt, la bruixa a trenc de dia
com una ombra al camí ral.

Bruixa, arrenca’t de les trenes,
que s’acosta el sol botxí,
amb el seu arc de sagetes
mulladetes de verí.

De la teva cabellera,
en farem coixí daurat
per als xiquests de la vila
que la son els has robat.

Bruixa, els teus ulls cremen massa:
per això els darem el foc.
Cap fadrí darrera cendra
perdrà els passos ni la sort.

Bruixa, plou sobre la vila,
ja sols resta el teu vestit,
a pleret la nit s’acosta
tota negra d’estalzim.

POEMES DE L'EXPOSICIÓ DE M.MERCÈ MARÇAL

COR

Construir, sang a sang, aquest amor
fent i desfent, i refent el teixit,
com una balanguera fora seny
i maldestra que tempta, a l’endeví,
camins de mans incertes, mar obert,
però sense el secret, sense la clau.

(Desglaç)

Aquest poema ens parla del fort impuls d’un amor que vol anar endavant i no encerta com reeixir. Representa la recerca incansable d’un ideal intuït, d’un desig que busca i busca però no troba la manera d’expressar-se; i mentre va “fent i desfent”, sense referents, sense brúixola orientadora enmig del mar obert, sempre anhelant descobrir un camí que condueixi a la plenitud.

ARBEQUINES DE L’AMOR

Ai, amor, si vols passar
per dessota l’oliver,
que la lluna juga a cuit
sobre l’herba del terrer!

Per dessota l’olivar,
amor sí que hi passaré,
plenes d’olives i amor
ai!, les butxaques del vent.

Fulles altes i petons,
pluja dins l’aire enramat,
arbequines de l’amor,
ai quin deix més amargant!

Ai quin deix més amargant
l’amor menut a la dent!
Les mans de seda del vent
em despullen l’oliver!

(Sal oberta)

Aquest poema em fa pensar en un amor juganer, un amor que va i bé, que tan aviat s’enlaira per les fulles altes, com deixa un regust amarg. Reflecteix un amor jove, impulsiu, ple de joia però encara poc sòlid, pendent d’un atzar capriciós. Les petites coses, les arbequines, poden anar teixint un entramat de greuges que farà trontollar aquest amor. Hauria de créixer, perquè d’altra manera morirà en mans d’un canvi de vent sobtat.

CANÇÓ DEL BES SENSE PORT

M. Mercè Marçal escriu “Sal oberta” fent un discurs autobiogràfic que s’inicia amb poemes centrats en l’amor i la solitud, referits sobretot al tema de la maternitat, una experiència difícil d’elaborar poèticament per manca de referents llegits. Segons declara, en aquests poemes vol reflectir la problemàtica presa de decisió, -que passa per diferents fases de negació o afirmació- fins el moment previ del naixement.

Dins del recull de poemes cantats per diversos artistes, en commemoració dels deu anys de la mort de M. Mercè Marçal, destacaria aquesta "Cançó del bes sense port", del llibre "Sal oberta" on es fa palès el mestratge de l'autora, així com l'encertada interpretació de la cantant M. Cinta.

POEMES DE L'EXPOSICIÓ DE M. MERCÈ MARÇAL

El poema de la MMM “Ull” ens parla d'aquells que es guarneixen per anar a la festa seguint el ritual que marca la data, i arraconen per uns moments qualsevol circumstància negativa. Volen gaudir de la gresca per oblidar.

Però també m’ha fet pensar en aquells altres que es veuen obligats a disfressar el cos i l’ànima per sobreviure, i la clàssica figura del còmic que ha de fer riure mentre per dins el consumeix la tristor ho escenifica. Per un moment he visionat una d’aquelles patètiques pel·lícules del gran Fellini, impregnades d'amargor, on personatges de la faràndula o del circ deambulaven melancòlics al so de la música de Nino Rota. El món de les emocions, sorgia en aquells drames lírics, amb el mestratge que només el celebrat director sabia desplegar. També he pensat per un moment en els personatges erràtics de "Bon dia tristesa", la novel·la de Françoise Sagan, abocats a una vida desenfrenada, irreflexiva, sempre fugint de la realitat per no enfrontar-se a la pròpia misèria.
Qui sap amb qui pensava la M. Mercè Marçal quan el va escriure, no crec que fos en aquests personatges; potser el poema obeeix a unes connotacions particulars o pretén reflectir la careta que ens posem per representar el que no som, però en tot cas, tot ell manifesta la voluntat d'escapar per respirar un aire nou, l'anhel de disfressar la pena, i la troballa de les llàgrimes acolorides del final ho resumeix magistralment.

---

ULL

Bon dia tristesa.

Vesteix-te de setí!

Pinta't el front

els núvols i la lluna

i anem al ball

que ja s'atansa l'hora!

Carnestoltes duu llàgrimes

de colors a la galta.

M. MERCÉ MARÇAL I LA MITOLOGIA

Els mites representen un intent per fer comprensible l’univers en termes humans i explicar l’origen del món. Impregnaven la vida quotidiana de l’antiga Grècia que usava la mitologia per explicar fenòmens naturals i diferències culturals. Aquests fets introduïen històries fantàstiques protagonitzades per déus i herois. Dels antics mites n’han quedat personatges arquetípics, i els temes clàssics han inspirat abundant material en la poesia, en les arts plàstiques, i en la música.
No és estrany que M. Mercè Marçal se sentís atreta pel tema mitològic, considerant la rica fantasia que desprén la seva obra. El coneixement que tenia dels poetes clàssics li va permetre abordar en la seva lírica aquests assumptes, portant-los al seu terreny. I també en aquest sentit, quan analitza l’obra literària d’altres dones en el seu llibre de proses SOTA LA PELL DEL DRAC, invoca la paraula fúria, fent esment a les terrorífiques Fúries de la mitologia. Moltes d'aquestes escritores, com Mercé Rodoreda, Caterina Albert, Anna Dodas, o Emily Dickinson, volquen en els seus treballs una duresa i una violència deliberada, com a venjança per l'esforç que els ha suposat dedicar-se a la feina d'escriure per la seva condició de dones.

----

Diu Anna Dodas en el seu llibre pòstum, El volcà:

----

Saps què s'amaga

sota el pacífic verd

vellutat d'arbres?

el roig

què xucla la blanca

flor, per crèixer tan fràgil

si no és el foc?

i la muntanya esvelta

tota sola i segura

té a la panxa el tro.

----
LES FÚRIES
----

Els romans les anomenaven les Fúries i els grecs les Erínies per adular-les. Són les personificacions femenines de la justícia i de la venjança. Se les considera filles de la Nit. De número indeterminat, Virgili en va fixar tres: Alecto (incesant), Megera (despit), i Tisífone (assassinat venjatiu). Alades i amb ulls flamejants, amb llargs cabells barrejats amb serps, perseguien a qui tenia massa poder, castigaven cegament a qui transgredia el que estava establert cometent crims contra les lleis naturals. Un exemple d'aquesta venjanza fou el càstig que caigué sobre Orestes com a assassí de la seva pròpia mare.

MARIA MERCÈ MARÇAL

Aquesta escritora de complexa personalitat, morí prematurament el 1998, amb la qual cosa la seva figura adquirireix una dimensió més gran, com a part activa d'uns moments decisius de la nostra història més recent.

Nascuda circunstancialment a Barcelona l'any 1952, passà tota l'infantesa a Ivars d'Urgell. Llicenciada en Filologia Clàssica va exercir de catedràtica de Llengua i Literatura Catalana en diversos instituts, però també va portar a terme una important activitat professional com a poeta, traductora i narradora.

A partir de 1977, amb el recull de poemes Cau de Llunes (Premi Carles Riba 1976) va anar publicant diversos poemaris així com la novel·la La passió segons Renée Vivien, i traduccions al català de l'obra de Colete, Yourcenar i Leonor Fini.

Alguns cantautors catalans han musicat els seus poemes, entre ells Marina Rossell.

Participà activament en la política sempre en partits arrenglerats a l'esquerra i també destaca la seva faceta feminista que va saber defensar en tot moment.

S'han fet cèlebres unes frases que són el resum d'un posicionament i emblema del seu esperit lluitador:

"A l'atzar agraeixo tres dons:

haver nascut dona,

de classe treballadora

i de nació oprimida;

i el tèrbol atzur de ser

tres voltes rebel."