El nom de Rosa Leveroni ja de per sí és poètic. Rosa, l’excelsa, la reina entre l’univers floral, la flor que suggereix amor, tendresa però també passió. Perquè la vida de la poeta va ser una vida immersa en l’amor. Segons diuen, sempre enamorada de la persona equivocada, com tantes dones, però amb la sort de poder abocar el seu sentiment amb les paraules, de desfogar la seva passió amb un lirisme inspirat. I Leveroni, un cognom italià de musicalitat canònica, greu i transcendent. Si fos cert que el nom fa a la persona aquest seria perfecte, el que millor li escau, perquè passió i transcendència poètica s'enllacen en aquesta dona singular.
Fins ara tan sols en tenia coneixement per haver-lo vist en algun article literari i poca cosa més. M. Mercè Marçal, en el llibre “Sota el signe del drac” se’n fa ressò llargament i la defineix com una dona que es va crear un espai personal: “... una vida rica, encara que silenciosa, diria que fins i tot closa, si no fos per l’energia del seu tracte afable i poc convencional, i del seu riure”.
Rodant per Internet de primer m'he topat amb una fotografia de seus darrers anys i m’ha sorprès la figura casolana, menuda i rodoneta, una figura que, fent una conclusió merament estàndard, en la que tantes vegades caic, no puc casar amb la dona fogosa i temperamental que ens rebel·la el llibre “Confessions i quaderns íntims”, on parla obertament de la relació amorosa que va mantenir amb prohoms de la nostra cultura. Per aquest contrast, i pel reflex desinhibit que fa del seu enamorament, Leveroni es converteix d’immediat en una figura ben atraient dins del nostre panorama literari; la mateixa atracció que, sens dubte, va saber exercir sobre aquells homes tan savis. En aquest sentit convé ressaltar el paper que va jugar en el triangle amorós, un paper incòmode i gens agraït.
La seva biografia i la seva obra han estat ampliament comentades per M. Teresa Alonso, companya de bloc i a ella us remeto. Tan sols voldria remarcar la passió expressada en els seus poemes, una passió consubstancial amb ella, que es converteix en una lluita entre el desig i la solitud i que, dintre de la millor tradició romàntica, l'aboca inevitablement a la mort. La literatura leveroniana respira vivència i sentiment.
-
...oh, com voldria
mirar-me dins d'uns ulls, veure-hi la flama
que vaig cercant arreu! En el pèlag
trobaria la mort, i fóra dolça,
oh meu obscur destí.
.
M’inclino per mostrar dues fotografies juvenils que he descobert més tard, imatges que de per sí, ja rebel·len tota una personalitat: En la més antiga, seu a terra molt festiva, tocant o simulant tocar l’acordió, amb una regadora i una gàbia, una premonició del seu caràcter poètic. En la segona, se’ns mostra caminant resolta amb un somriure entre irònic i entremaliat, potser una altra premonició del seu poder seductor.
-
Fóra bo recordar el nom i la figura de Rosa Leveroni, ara que celebrem el centenari del seu naixement (1910-2010)
QUINA NIT MÉS CLARA, AMOR
-------------------------------------
Quina nit més clara, amor!
Podem fer pesca d'estrelles
que ens deixaran a les mans
lluïssor d'escates verdes.
-
Quina nit més bella, amor!
Amb perfum de lluna tendra,
navegarem pel perfum
que tindrà regust de menta.
-
Si jo tingués un veler
sortiria a pesca d'albes.
Encalçaria els estels
per posar-me'n arracades.
-
Si jo tingués un veler,
totes les illes i platges
em serien avinents
per al somni i les besades.
-
Si jo tingués un veler,
en cap port faria estada.
El món fóra dintre seu,
ai amor, si tu hi anaves!...
-
Serà l'amor un sospir
d'aquesta tarda rosada.
Serà el pas d'un núvol blanc
damunt de les aigües calmes.
-
Potser serà el bell florir
d'aquella rosa tan blanca.
Serà l'amor la cançó
d'una campana de plata.
