M. Mercè Marçal en el llibre de proses “Sota el signe del drac” no es limita a esmentar les escriptores d’un segle abans sinó que s’endinsa en precedents molt més llunyans, cercant testimonis que hagin defensat la dignitat de la dona. I un d’aquests testimonis és el d’Isabel de Villena, religiosa clarissa de l’orde franciscana, nascuda a València el 1430.
Va escriure diversos tractats d’espiritualitat, actualment desapareguts, i adquirí gran notorietat el seu llibre Vita Christi, una obra realment singular dintre del gènere.
De per sí ja és un fet extraordinari el cas d’una dona escriptora en plena època medieval, però encara ho és més la gosadia de convertir una vida de Crist en un al·legat polèmic a favor de les dones que MMM no dubta en qualificar de “protofeminisme”.
En la seva obra, Isabel de Villena atorga un paper eminent a la Verge Maria i a descriure els efectes que la vida del seu fill li van provocar. Aquesta actitud fou adoptada com a resposta als nombrosos textos sorgits a l’Edat Mitjana en contra de la dona (“Espill” de Jaume Roig, “Lo Somni” de Bernat Metge). Un compendi de tòpics misògins que pretenien demostrar que la dona era poc menys que una criatura perversa, instrument del diable. Isabel de Villena, en canvi, al·ludeix sovint a la naturalesa virtuosa del ser femení, a part de recordar la seva disposició a l’amor, la pietat, la misericòrdia i l’esperit de sacrifici. Destaca en tot moment que la plenitud de gràcia atorgada a la Verge com a Mare de Déu, significa la plenitud de perfecció consubstancial a la pròpia femineïtat. En aquest sentit, segon MMM,, Vita Christi és un llibre “obsessivament preocupat per afirmar la dignitat i l’altura moral de les dones” , “per tal de rebatre amb contundència aquests tòpics i al mateix temps enfortir i reforçar l’ànim de les seves lectores”.
Va escriure diversos tractats d’espiritualitat, actualment desapareguts, i adquirí gran notorietat el seu llibre Vita Christi, una obra realment singular dintre del gènere.
De per sí ja és un fet extraordinari el cas d’una dona escriptora en plena època medieval, però encara ho és més la gosadia de convertir una vida de Crist en un al·legat polèmic a favor de les dones que MMM no dubta en qualificar de “protofeminisme”.
En la seva obra, Isabel de Villena atorga un paper eminent a la Verge Maria i a descriure els efectes que la vida del seu fill li van provocar. Aquesta actitud fou adoptada com a resposta als nombrosos textos sorgits a l’Edat Mitjana en contra de la dona (“Espill” de Jaume Roig, “Lo Somni” de Bernat Metge). Un compendi de tòpics misògins que pretenien demostrar que la dona era poc menys que una criatura perversa, instrument del diable. Isabel de Villena, en canvi, al·ludeix sovint a la naturalesa virtuosa del ser femení, a part de recordar la seva disposició a l’amor, la pietat, la misericòrdia i l’esperit de sacrifici. Destaca en tot moment que la plenitud de gràcia atorgada a la Verge com a Mare de Déu, significa la plenitud de perfecció consubstancial a la pròpia femineïtat. En aquest sentit, segon MMM,, Vita Christi és un llibre “obsessivament preocupat per afirmar la dignitat i l’altura moral de les dones” , “per tal de rebatre amb contundència aquests tòpics i al mateix temps enfortir i reforçar l’ànim de les seves lectores”.
APUNT BIOGRÀFIC
Neix a València el 1430, filla natural de Enrique de Villena i Vega, oncle del rei Juan II de Castella. El seu nom propi era Elionor Manuel.
Orfena de pare als quatre anys, la reina M. de Castella, muller de Alfonso V d'Aragó i cosina germana d'Isabel la Catòlica, la va educar a la cort valenciana.
Entrà al convent de les clarisses franciscanes el 1445, i fou nombrada abadessa el 1463.
Famosa pel seu amor a les lletres reuní una important biblioteca. Se li atribueixen varies obres religioses, entre elles Speculum Animae, avui desapareguda i Vita Christi que s'imprimí per primer cop el 1497 per ordre de sor Aldonza Monsoriu, successora d'Isabel de Villena.
Va morir el 2 de juliol 1490.
